Feeds:
Entradas
Comentarios

Posts Tagged ‘patrimonio industrial’

Divendres, 17 de setembre, el diari Levante-El Mercantil Valenciano va publicar  que Renfe ha interromput el servei del tren entre Alcoi i Ontinyent (http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/09/17/renfe-corta-linea-alcoi-ontinyent-danos-incendio-via/739764.html) dins de la línia Alcoi-Xàtiva com a conseqüència de l’incendi forestal registrat la setmana passada a diversos municipis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, Bocairent, Agullent) i el Comtat (Alfafara). Aquest tràgic succés, que cal condemnar, no només s’ha cobrat la trista desaparició de 2.500 hectàrees habitades per fauna molt diversa -els experts calculen seran necessaris 60 anys per regenerar la zona-, el desallotjament de nou urbanitzacions i centenars de veïns; sinó que també, el pas del foc, va danyar dos quilòmetres de via, concretament afectant a 3.000 travessers de fusta en el terme municipal d’Alfafara. L’Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (Adif) calcula que faran falta prop de tres setmanes per substituir-les per altres de formigó, i com aquest tram no té accés des de la carretera, el material ha de ser transportat pel mateix ferrocarril. Mentres, el trajecte entre Ontinyent i Alcoi es cubrix amb el servei d’un autobús. R. Cervera (Levante-El Mercantil Valenciano)

Aquesta línia es troba pendent de definir el projecte de millora que des de fa anys caldria que haguera dut a terme el Ministerio de Fomento i la Conselleria d’Infraestructures, però que exercici rere exercici va quedant exclòs dels pressupostos. L’objectiu de la millora seria recortar el temps de duració del viatge, de forma que el tren recuperara competitivitat front a la carretera. Segons càlculs d’ambdues administracions, el projecte permitiria triplicar la cifra anual de passtagers a l’any –ara és de 100.000 passatgers/any-.

Aquests danys en la via tenen un precedent en l’incendi de 1994, que també va afectar la mateixa zona -entre Alfafara i Ontinyent-. En aquell moment les reparacions van tardar molt temps i el tren es va veure obligat a circular per aquest tram deteriorat a menys de 40 km/h.

Però no han sigut només els incendis els que han dificultat la permanència i millora de la tradicional línia Xàtiva-Alcoi. En diverses ocasions, al llarg de les dècades dels 80-90, es parlava de tancar el tren, manifestante-se en contra els pobles afectats.

Esperem que vinguen les millores i que aquesta línia tan volguda pels seus passatgers, i un tant apartada per les administracions, resorgisca amb força.

EL FERROCARRIL XÀTIVA-ALCOI

 Inauguració de la línia

El dia 17 de maig de 1894 va arribar per primera vegada el tren a l’estació d’Ontinyent, arrastrat per una fumejant màquina de vapor, procedent de Xàtiva. Però no seria fàcil la seua realitat.

El Ferrocarril de Xàtiva-Alcoi va nàixer tocat per la mala sort. Ja a la dècada dels 80 de segle XIX, dues companyies com eren la Almasa-València-Tarragona i Madrid-Zaragoza-Alicante pugnaren per conectar ferroviariament la ciutat industrial d’Alcoi i donar-li eixida al mar. La lluita va finalitzar en favor de l’empresa valenciana  propietat del Marqués de Campo. La concessió es va fer efectiva el 1887 i, després de d’estudiar-se dos projectes de traçat, el primer tren va aplegar a Albaida el 1893 i a Ontinyent el 17 de maig de 1894. Quedava, per dificultats tècniques, per a una segona fase l’arribada a Alcoi. Aquesta perllongació ja fou realitzada per la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España (a la mort de Campo el 1899 els seus hereus vengueren l’AVT a Norte). Va ser molt costosa per l’accidentat terreny, puix es van tindre que perforar muntanyes i obrir túnels. Concluides aquestes, la inauguració d’aquesta va tindre lloc el 15 d’abril de 1904. Per cert, el tren inaugural va sofrir un accident i al túnel que va obrir la Rampa d’Agres es va cometre un error de càlculs i les perforacions hagueren de conectar-se per mig d’una gran volta a la meitat de la seua longitud. Amb bona part de la infraestructura construïda, quedava el tram Alcoi-Alacant, però aquest mai ha vist ni tan sols veure un tros de carril a la seua explanada.

Estació d’Ontinyent (M.C., MLL.I., I.E., E.B., 2009)

Per tant, la línia sí va unir per tren Alcoi, però no li va donar eixida al mar. El viatge era molt dur i sofocant, més incòmode que la carretera. El transport de mercaderíes i passatgers no va acomplir les expectativas creades. Al 1985, el Xàtiva-Alcoi es va lliure in extremis del tancament. I, axí, fins aplegar al present 2010.

Després de anuciar-se un possible tancament de la línea o de part d’ella (Ontinyent-Alcoi) als 90, en els presents 2000 es parla, com hem dit, de remodelació de la línia. Una reforma que passa per molts punts com el seu traspàs a la Generalitat, la correcció del traçat, electrificació, canvi d’ample de via, sistemes d’ultima generació de seguretat i control de trànsit, noves estacions i material mòbil tipus tren-tram. Tot respectant “elements patrimonials singulars del ferrocarril”. En aquest punt es on volem parar atenció.Estació d’Alcoi (Ll.V., S.F., E.B, MLl.I. 2007)

D’aquesta línia ja s’han de lamentar algunes baixes com l’estació d’Agres, els baixadors de Montaverner i Agullent, coberts, cantines i altres elements. Encara que en el present estiu (2010) les andanes i alguns baixadors han sigut millorats al llarg del seu traçat. La situació actual d’aquests és la següent: Xàtiva, l’estació antiga es troba en estat de ruïna i s’utilitza la d’Almansa; Genovés-Alboi, amb un parador nou, on estava l’antic, front la font i llavador d’Alboi; Benigànim, amb l’edifici d’estació complet; La Pobla del Duc, amb baixador nou, però encara conserva l’antiga caseta del guardaagulles; a Montaverner s’ha renovat l’andana, però no té parador -el sostre del vell “decora” un jardí del poble-; Bufalí; Albaida, conserva la vella estació i el magatzem, però és un baixador hui; Agullent; Ontinyent, amb l’estació original en molt bon estat i andana nova; Agres, amb parador renovat i anadana millorada aquest estiu; Cocentaina, sense parador; i Alcoi, amb l’antiga estació, encara que només utilitzada una part -l’altra és emprada per Cruz Roja-.Nou parador de Genovés (foto de l’autora, 2010)

Aquest ferrocarril té una cosa especial: forma part del seu paissatge. Els canvis de traçat comportaran que resten en desús el pont sobre el riu Albaida (120 metres), l’estació d’Albaia, el Pont de l’Aljorf, el complexe ferroviari d’Ontinyent (l’únic que queda complet, a falta de la placa giratoria de les locomotores), la Rampa d’Agres (9 km; amb els seus 7 túnels, que podrien ser un per que algunes parts són a cel obert, una gradent de 20 mil·lèssimes i corves i contracorves de 300 metres fou una de les 14 rampes més dures de la Compañía del Norte), el Pont Trencat, el complexe ferroviari -en estat ruinós- d’Agres (on havia correspondència amb el trenet Villena-Alcoy-Yecla), ponts de camins secundaris, desaigües i alleujadors.

La línea pot modernitzar-se perfectament amb la renovació de via, elements de seguretat i material mòbil però no es excusa ni motiu per deixar perdre les infraestructures actuals.Pont entre Xàtiva i Genovés, el més llarg de la línia (M.Ll.I., F.G., M.G., 2010)

Per ser una línia mítica del País Valencià, pel Patrimoni que representa, per estar en armonia en la seua comarca, paissatge i pobles, nosaltres aboguem per una musealització de la línea no com Via Verda si no com Via Viva amb material ferroviari antic (la locomotora diesel 1401 “Sarita” que estava assignada a aquesta línia es troba preservada en Albuixech) i posada en valor de les instal·lacions esmentades i altres. De fet, s’havia projectat un Museu Ferroviari en l’estació en desús de Xàtiva, però està aturat per la proximitat d’aquest immoble a les vies en ús.

Per arribar a València cal fer transbordament en Xàtiva i canviar a un “Cercanias”, però no té res a veure amb el “Regional” Xàtiva-Alcoi que surca barrancs, travessa muntanyes, transporta a estudiants, llauradors, turistes, etc. Mereix la pena matinar un dia i fer el trajecte des d’Alcoi (a les 6:20 del matí) fins a Xàtiva, doncs ens presenta un viatge amb un meravellós paisatge, com el que hi ha en el tram entre Agres i Ontinyent, sobre el barranc de l’Adern salpicat d’antics molins hidràulics, amb un soroll de ferrocarril antic que transmiteix la calma que hui en dia no s’aprecia en qualsevol altre mitjan de transport.

Per molts anys més.

– ÁLVAREZ ÚBEDA, Basilio (2005): El ferrocarril de Xàtiva-Alcoi. Empeño y supervivencia, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent.                                                                                 

   – BERNABEU, Alfredo (1982): Ontinyent 1881-1980, Colección La memoria colectiva, retratos de una ciudad, dirigida por J. M. Borja i I. Mora, València,  Caja de Ahorros de Valencia.

– CERDÀ, M., GARCÍA BONAFÉ, M. (dirs.) (1995): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial, València, Edicions Alfons el Magnànim.                                                                 

– Font oral: Basilio Álvarez Úbeda (setembre 2009).                    

Mari Llanos Iborra Candela

Iván Esbrí Andrés

Read Full Post »

Per tots es sabut el deteriorat estat de conservació que presenta l’emblemàtic conjunt fabril El Molinar de la població d’Alcoi, declarat BIC per la Generalitat Valenciana en 2004, però una vegada més fem resó del greu perill en el que es troba. La major part dels molins apenes conserven alguns dels murs i xemeneies; les voltes de cubrició es troben molt dèbils; de l’ermita només es pot apreciar l’arc d’entrada. Tot és cobert per vegetació, embrutat per pintades; deteriorat amb cada pluja, amb cada vendaval, amb cada errònia acció humana (com la recent rehabilitació de la Fàbrica Els Solers, que es troba sense ús i en progressiu deterior de la nova intervenció).  S’està donant completament l’esquena als orígens de la que va ser una potent i primigènia ciutat industrial. 

Article publicat per Jordi Orts  en el diari “El Mundo”, secció d’Alacant, l’11 d’agost de 2010.

Read Full Post »

Novament i per desgràcia, hem de parlar de destrucció del Patrimoni Industrial en la  terreta valenciana. Avui l’ha tocat el torn als nostres fonaments industrials, a la ciutat d’Alcoi, l’ajuntament ha enderrocat les poques vivendes obreres que encara sobrevivien al carrer sant Rafael.

En fi, sembla que gaudeixen d’esborrar qualsevol mostra d’història contemporània i, si es tractant de vivendes de la classe subalterna, encara ho fan amb més ganes. Us remitim la notícia apareguda al Diario Información, edició d’Alcoi (29-VI-2010).

http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2010/06/29/alcoy-despide-calle-historica/1022937.html

Read Full Post »

Reproducimos a continuación una noticia aparecida hoy en el diario Las Provincias. Creemos que sobran los comentarios ya que esta es la manera en que se trata el patrimonio industrial de forma habitual salvo contadas excepciones, especialmente en la ciudad de Valencia.

Naves de la calle Juan Verdeguer cubiertas con lonas para esconder su mal estado y la acumulación de basuras. Foto: IRENE MARSILLA

El barrio del Grao y su frente marítimo se ha puesto de moda y ya es un escaparate indiscutible de grandes eventos como la Copa América o la Fórmula 1, pero todavía tiene algunas ‘vergüenzas’ por tapar, como las antiguas naves y la harinera de la calle Juan Verdeguer, que se han convertido en un vertedero incontrolado de basura.

Si bien es cierto que el Ayuntamiento está rehabilitando dos pabellones industriales para reconvertirlos en dotaciones dedicadas a los jóvenes, esta realidad contrasta con las otras tres naves anexas y una antigua fábrica harinera que, a pesar de contar con protección patrimonial, están echadas a perder.

Desde la asociación de vecinos Grau-Port critican su estado de abandono y la lamentable imagen que presentan, «aunque curiosamente, ahora que ha venido la Fórmula 1, han cubierto las fábricas con unas lonas promocionales de la ciudad de Valencia inmensas para que no se vea la vergüenza del barrio desde las gradas del circuito», tal como describe Jesús Vicente Andrés, presidente vecinal.

Los residentes exigen que se limpie la zona y que no se quede en el olvido la rehabilitación de este patrimonio industrial. «Mientras se deciden a iniciar la reforma, lo suyo es que quiten todos los escombros que hay aquí metidos porque es realmente tercermundista. No hay más que dar una vuelta por la calle Juan Verdeguer y Poeta San Martín y Aguirre para comprobar que esto es un polvorín. Ya se han producido varios incendios en la antigua harinera y si seguimos a este paso, vamos a perder estas naves protegidas», añade Jesús Vicente.

En un recorrido por la parte de las naves recayente al circuito, es fácil toparse con montones de escombros apilados por doquier. «No sabemos si son albañiles o particulares, pero el caso, es que hacen reformas en las viviendas y vienen aquí a tirar azulejos, cemento y sanitarios viejos», explica Francisco Javier Miranda, miembro de la entidad vecinal. Además, la nave más próxima a las rehabilitadas está okupada por gente que vive entre kilos y kilos de basuras. «Acumulan cables, hierros, restos de comida, tienen tendederos de ropa, colchones y muebles viejos. El día que aquello se queme, veremos qué hacemos», detallan los vecinos.

Estos días, según los residentes, «alguien ha tirado veneno en unos charcos de agua y hay decenas de tórtolas y palomas muertas, tiradas en el suelo, sin que nadie las retire. Lo único que se ha hecho es tratar de tapar el charco con unos tablones de madera e incluso hay alfombras viejas que cubren la mugre».

Los residentes piden que se rehabiliten las naves. «Necesitamos un polideportivo y un centro sociocultural, y no un campo de tiro o de badminton, que es lo que querían hacer en un futuro, puesto que son deportes minoritarios». LOLA SORIANO

Read Full Post »

Nos tropezamos hoy en el periódico Las Provincias con la noticia que exponemos a continuación:

Mislata protegerá con un jardín su única chimenea industrial

He aquí un claro ejemplo de maltrato hacia el patrimonio industrial por parte, en esta ocasión, de las autoridades municipales de Mislata, si bien no son ni las primeras ni, desgraciadamente, serán las últimas en pretender “conservar” una chimenea como vestigio de unos bienes mal interpretados hasta la saciedad, precisamente porque continúan siendo esos grandes desconocidos. Ya se sabe que la ignorancia conduce a la no valoración y, en este caso, a la destrucción sin cargo de conciencia. Sin embargo, en los casos en que se conservan las  chimeneas -nuestro paisaje está plagado de ellas, como testigos aislados y solitarios, partes mutiladas de algo que ya no tiene razón de ser porque simplemente no existe- parece que se trata precisamente de eso, de limpiar conciencias por no haber sabido ni tan siquiera documentar, que no ya conservar, el entorno, el contexto en que se ubicaba dicha chimenea. Porque ésta pertenecería a una estructura de algo mayor: ¿de qué?; ¿sería una fábrica?; en tal caso, ¿qué se produciría allí?; ¿cuál sería su nombre y cómo la conocería la gente del pueblo?; ¿quiénes serían sus dueños y en qué año la fundaron?; ¿en qué condiciones trabajaban los obreros?; ¿contaría con mano de obra infantil?; ¿todavía habrá gente viva que haya trabajado allí y que pueda, por tanto, poner algo de luz sobre estas cuestiones?… y así nos podríamos seguir planteando otros muchos aspectos que harían que este segmento de la Historia no se hubiera perdido.

Entendemos que no es posible conservarlo todo, pero sí creemos que al menos se deben documentar estos vestigios, de manera que no queden, de épocas tan recientes, tantos agujeros negros en nuestra memoria. Porque de eso se trata, de preservar la memoria colectiva, no de generar cementerios de elementos que han perdido su función primitiva y se han transformado en meros adornos con los que ornamentar nuestras calles.

La chimenea que se mantendrá en Mislata

Imagen Las Provincias

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »