Feeds:
Entradas
Comentarios

Posts Tagged ‘patrimonio industrial’

Ahir, diumenge 16 de gener, a les 11 del matí ens congregàrem 20 persones a la porta del Molí de Serra, seu dels museu de la Setmana Santa Marinera i de l’Arròs, per a realitzar la primera visita organitzada per AVAI al 2011. Vam visitar les instal·lacions d’aquest museu municipal on s’hi destaca la maquinària que realitzava tot el procés tria, bateig i ensacat de l’arròs. En tot moment estiguerem acompanyats per una guia la qual va debutar amb nosaltres fent visites al museu.

Després de veure el lloc, concentrats de nou a la porta del molí, i augmentat el nombre d’assitents, iniciàrem la marxa guiada pel Cabanyal-Canyemelar fent la primera parada en el Casino Marítimo (futur museu del músic Padilla) en el carrer de la Reina, aretria principal del barri que va perdre moltes casetes i palauets arrel del boom de la construcciódels anys 60. Continuàrem el passeig detinit-se en exemples de cases burgeses, el fumeral de l’Alcoholera March, el palauet de la Reina María Cristina, l’Esglèsia de Sant Rafel i la placa dedicada a Rafael Rivelles.

D’ací passàrem a la zona afectada per la perllongació de l’avinguda Blasco Ibàñez (carrers Amparo Guillem, Escalante i Travessera Peixcadors) on veierem i xarràrem in situ de la situació de colapse que hi ha en aquest punt per la degradació. El solar del Forn l’Estrela, la seu de la Societat musical El Cabanyal i u solar on resten Manises foren el més destacat que es visità.

La part final del passeig la dedicàrem al Bloque Luís Jarabo, la singular Casa del Bous i el seu rellotge de sol, la Llotja de Peixcadors (que està previst tombar i reconstruir en altre emplaçament) i un retaule ceràmic dedicat a la pesca del bou.

Moltes gràcies al Museu de l’Arròs i a tots els assitents. Esperem trobar-nos de nou en les pròximes activitats d’AVAI.

Anuncios

Read Full Post »

El proper diumenge 16 de gener AVAI realitzarà la seua quarta visita del mes, aquesta vegada al Museu de l’Arròs de València, al carrer Rosari nº 1. Aquest museu es troba ubicat en un antic molí que conserva la maquinària original, per mig de la qual coneixerem tot el procés de producció d’aquest cereal. A les 11:00 hores del matí començarà la guia feta per especialistes del Museu (entrada 1 euro).

A partir de les 12:00 la visita continuarà pel barri del Cabanyal. Farem una passejada pel carrer de la Reina per observar exemples de cases burgeses de principis de segle XX i per la zona dels carrers Amparo Guillem-Escalante-Travessera dels Peixcadors, l’àrea afectada per la perllongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez on es concentra un gruix important de casetes populars modernistes.

La Casa de la Reina, la Casa del Bous, la Llotja i un retaule ceràmic de dedicat a la Pesca del Bou són alguns dels singulars elements que hi veruem.

L’activitat es donarà per conclosa cap a les 14:00.

Els telèfons de contacte són: 667 83 22 66/ 690 65 55 75

Necessitem confirmació d’assistència per a la visita al Museu: en este mateix bloc, en el facebook d’AVAI o per e-mail (avai.pv@gmail.com).

Read Full Post »

Us confirmem que demà, 14 de novembre, farem la visita guiada per Jose Maria Segura, organitzada per AVAI, a les caves de neu de la Serra Mariola. El lloc d’encontre és el convent d’Agres a les 9:00 del matí.

Tal com ja us vam comunicar des del bloc, farem una ruta a peu d’unes tres hores per la Serra Mariola per visitar la Cava Gran, la Cava de l’Habitació i la Caveta del Buitre , en Agres. I després, ens desplaçarem fins Bocairent per visitar la museitzada Cava de Sant Blai.

Esteu tots convidats. No oblideu portar calçat còmode i aigua.

Per a qualsevol consulta, escriviu al correu electrònic avai.pv@gmail.com o telefoneu al mòbil 690 65 55 75.

Read Full Post »

La Serra de Mariola està declarada Parc Natural des de 2002. Ubicada part en  la província de València i part en la d’Alacant, comprén els municipis d’Agres, Alcoi, Alfafara, Banyeres, Bocairent, Cocentaina i Muro de l’Alcoi.

http://www.cma.gva.es/contenido_ParquesNaturales/montarparques.asp?nodo=2987&idioma

En esta serra, una de les últimes estribacions de les Cordilleras Bètiques, predomina la pedra calcària; té un clima mediterrani; i  el pic més elevat és el de Montcabrer amb 1390 metres sobre el nivell del mar.

 

Montcabrer

En ella naixen diversos rius, els més importants: el riu Serpis, el Clariano i el Vinalopó; a més, és enclau per als jacimients de El Salt d’Alcoi –neolític-, els poblats de l‘edat del bronze de la mola de Serelles i la mola d’Agres, els castells musulmans com els de Barxell, Cocentaina i Banyeres. I també per a les caves o neveres.

Com va dir Jose Maria Segura Martí en les I Jornades del Parc Natural de la Serra Mariola, celebrades en abril de 2005, “les caves o pous per a emmagatzemar la neu que trobem a la serra de Mariola ens informen del paper tan destacat que va tenir l’antic comerç de la neu a les comarques de l’Aloià, el Comtat i la Vall d’Albaida. Aquests dipòsits de neu, que a penes fa cent anys encara es trobaven en explotació comercial i acomplien la seua funció de conservar el fred natural de la neu, constituixen avui uns exemples destacats als relleus més alts d’aquesta serra, com ara la monumental Cava de Don Miguel (Bocairent) o la Cava Gran (Agres), referents i símbols de la serra Mariola”.

 Cava Gran, Agres. (Foto J.M.S.M.)

Jorge Cruz Orozco, en aquestes mateixes Jornades, va anomenar la seua ponència sobre el tema: “magatzems de no res: l’arquitectura del comerç del fred”.

Entre elles hi ha diferents tipologies, com ja vam citar en un article d’aquest Bloc(https://arqueologiaindustrial.wordpress.com/2010/09/13/al-rescate-de-los-pous-de-neu/): pous de neu, cases de neu o neveres i ventisquers. Els seus usos eren: la conservació d’aliments pel seu transport; l’ús gastronòmic per a refredar begudes i aliments, preparar gelats, etc.; l’ús terapèutic, com anestesiador local pel seu efecte insensibilitzador.

La utilització del gel com agent productor de fred comença en el Pròxim Orient uns 2.000 anys abans de Crist. L’Imperi romà expandix l’ús del fred. L’Edat Mitjana és un periode en el qual aquest ús decau, però les Croades i l’expansió de l’Islam cap a la Península Ibèrica són vies de reintroducció.

Des del Renaiximent fins al segle XVIII el fred és considerat un remei medicinal, sobretot.

Al llarg del segle XVI i primer terç del XVII el comerç de la neu es consolida en tots els regnes peninsulars (J. Cruz Orozco, 2005).

 Caveta del Buitre, Agres. (Foto J.M.S.M.)

En la Serra Mariola s’han localitzat més de quaranta dipòsits de neu, on l’antic comerç del fred va tindre un desenvolupament important entre els segles XVI i XIX.

Des de fa uns anys, l’interés per aquest tema ha crescut i diversos estudiosos han fet aplec d’informacions documentals i catàlegs d’aquestes construccions.

Dins de la Mariola, on més neveres hi ha és a Agres (7) i a Bocairent (6); després esan Alcoi (2), Alfafara (2), Banyeres (1) i Cocentaina (3). Pel que fa als clots o geleres, apareixen tretze en terme d’Agres, una a Alfafara, tres a Bocairent i cinc a Cocentaina.

La localització de la majoria es troba en relleus elevats de la muntanya i sobretot en àrees no cultivades i preferentment amb una orientació nord.

Cava de l’Habitació Agres. (Foto J.M.S.M.)

Doncs bé, la visita que AVAI ha organitzat per al mes de novembre és una excursió a peu per algunes de les neveres e la serra Mariola, en la zona d’Agres i amb finalització, en cotxe, en una de Bocairent.

 Seguint les indicacions de Jose Maria Segura, que serà el guia de la visita, i segons el catàleg de dipòsits de neu del Parc Natural de la Serra Mariola, d’elaboració pròpia[1] a partir dels treballs de Boira i Tormo (2003, 2005), Cruz i Segura (1996), Viñedo i Ramírez (2004), veurem les següents caves:

Cava de l’Habitació o Cava d’Aznar –coneguda així durant el segle XVIII-, pou de 7 metres de diàmetre, 8,50 de fondària i 415 m3.

Cava Gran o Cava Arquetjada, o Nevera Grande –anomenada així durant el segle XVIII- és el més conegut pou d’Agres, de 14,90 m de diàmetre, per 11,75 de fondària i 2.050 m3.

Caveta del Buitre o El Resingle, pou d’Agres de 8,20 m de diàmetre, per 7,50 de fondària i 395 m3.

Després anirem a la Cava de Sant Blai, situada en àrea urbana, en la part nord del barri medieval. És de planta circular de 7,70 m de diàmetre, part excavada en la roca, part conformada per murs de maçoneria, L’altura del tambor cilíndric fins l’arranc de la cúpula és d’11 metres i la seua capacitat s’estima en 512 m3 .En 1998 la Direcció General de Patrimoni Històric Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciencia va realitzar l’encàrrec del projecte “Adecuadción y Consolidación de la Cava de Sant Blai) i ara és un espai museitzat.

 

Cava de Sant Blai, Bocairent (Foto M.Ll.I.C.).

La ruta que farem pel Sender PR-CV-27 començarà en el convent d’Agres fins a la primera cava a peu, durant uns 70 minuts, i després visitarem la Caveta del Buitre, la Cava Gran, la Cava de l’Habitació i alguna més. Aquesta visita durarà unes tres hores (entre pujada, passeig per les caves i baixada).

Qui vullga continuar, la visita  es clausurarà en Bocairent. Ens desplaçarem en vehicles particulars fins a aquesta població per a visitar la museitzada Cava de Sant Blai (entrada 1,50 €).

El lloc de trobada és el convent d’Agres, a les 9:00 del matí del 14 de novembre de 2010. La visita durarà fins a les 14:00, aproximadament.

Tot el públic està invitat, però no oblideu portar roba i calçat còmodes, beguda i esmorzar.

Si algú té problemas per a pujar el camí, que avise amb anterioritat i membres d’AVAI posarem un cotxe autoritzat per a circular pel Parc Natural de la Serra Mariola.

Per arribar a Agres es pot anar amb ferrocarril, línia València-Xàtiva-Alcoi –encara que l’estació està a uns quilòmetres del municipi- i per carretera, des de València per l’A-7 i després des d’Ontinyent o des de Muro.

 

Agraïm confirmació de l’assistència per mig del Bloc, del correu electònic avai.pv@gmail.com o Facebook.

Ruta per les Caves d’Agres

Fonts:
– I Jornades de Parc de la Serra Mariola. Patrimoni Cultural: arquitectura rural, del 6 al 8 d’abril de 2005, Ajuntament d’Alcoi, Conselleria de Territori i Habitatge.
Font oral: Jose Maria Segura i Martí.
– Fotografies de Jose Maria Segura i Martí i Mari Llanos Iborra Candela.

[1] Per part de Jose Maria Segura Martí, director del Museu Municipal Arqueològic d’Alcoi Camil Visedo.

Read Full Post »

El Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) va organitzar el Congrés “La societat industrial al País Valencià” entre els dies 8 i 11 de novembre de 2007, on especialistes del tema van tractar la història social i econòmica dels segles XIX i XX en el País Valencià i concretament en el municipi d’Alcoi. Ara, en 2010, s’han publicat les actes d’aquest congrés on es recullen les ponències per mig de les quals es va exposar la importància de  la societat industrial en la nostra forma de vida i com el desenvolupament de la indústria va afectar en les relacions humanes i laborals i en el creiximent de les ciutats.

SANTONJA, J.LL.; VICTORIANO, J. (eds.) (2010): La societat industrial valenciana. Actes del Congrés La societat industrial al País Valencià (novembre 2007), Alcoi, Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics i Ajuntament d’Alcoi.

Actes de les ponències:

–         El desarrollo del capitalismo frente a sus enemigos: el gato de siete vidas, Ramón Tamales

–         El Patrimoni Industrial, Eusebi Casanelles

–         Entorn dels orígens de la Industrialització, Josep Fontana

–         El Molinar revisitado, Vicente M. Vidal Vidal

–         Els condicionaments geogràfics i la indústria a Alcoi, Enrique Moltó i Juan Picó

–         Els primers temps de la indústria a Alcoi, Ricard Bañó i Armiñana

–         Els forns de ciment a l’Alcoià, J.M. Segura Martí i Anna Garcia Barrachina

–         La telegrafia òptica al País Valencià. Les torres de la línia Madrid-València, Joaquim Bolufer i Agustí Ribera

–         Creiximent econòmic i desenvolupament fabril a Alcoi (1840-1915): misèria fisiològica sota l’esplendor industrial?, Àngel Beneito i Javier Puche

–         La publicitat gràfica a través de la premsa alcoiana, des de la darreria del segle XIX fins a les primeres dècades del segle XX, Josep Albert Mestre

–         El paper de la burgesia industrial alcoiana en l’aparició del nou repertori musical per a la festa de Moros i Cristians, Àngel Lluis Ferrando

–         El Círculo Católico de Obreros de Alcoy como Sociedad de Socorros Mutuos, Alfonso Jordá Carbonell

–         Aproximació a la història del moviment obrer a Alcoi en la primera dècada del regnat d’Alfons XIII. Condicions de vida obrera i sindicalisme: les societats de resistència, 1900-1913, Joan Daniel Carbonell

–         Sin saber porqué ni para qué…La huelga política alcoyana de febrero de 1929 como referencia de agitación político-laboral en una dictadura, Juan José Oña

–         El juguete en la sociedad industrial de Ibi, Raimundo Payá

–         La defensa passiva de la indústria alcoiana durant la postguerra:  la seua viabilitat i efectivitat, Àngel Baneito Lloris

–         Alcoi sota el Franquisme: els primers anys de l’Autarquia (1939-1965), Josep Lluís Santonja

–         Canvis en la societat alcoiana (1960-1965), Rafael Hernández

–         El moviment obrer catòlic a Alcoi durant el Franquisme i la Transició Democràtica:la JOC i l’HOAC (1950-1979), Pedro Juan Parra

–         L’emergència dels mitjans de comunicació on-line en una comunitat local. El cas d’Alcoi, Esther Vizcarra

–         La Mariola: población, infraestructuras y servicios a empresas. Una apuesta estratégica para su desarrollo futuro, Fracisco Puig, Esmeralda Linares i Jordi Tormo

–         El proyecto Wadi y el Patrimonio Histórico. Patrimonio Industrial en el entorno del Parque Natural de El Hondo, Rafael Martínez García

Enllaç del Centre Alcoià d´Estudis Històrics i Arqueològics: http://caeha.org/

El Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi Camil Visedo Moltó publica, quasi anualment, la revista Recerques del Museu d’Alcoi. Doncs bé, el número 19, que correspon a 2010, ja ha vist la llum i dedica unes pàgines a La col·lecció de maquinària industrial de l’Ajuntament d’Alcoi per Georgina Blanes Nadal, David Gutiérrez Vañó, José H. Miró Segura i Josep Maria Segura Martí, on es presenta el catàleg de la col·lecció de maquinària industrial que va tenir el seu origen en l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial d’Alcoi, ampliada posteriorment per donacions d’empreses i particulars i en l’actualitat custodiada per l’Ajuntament d’Alcoi. El conjunt supera el centenar d’artefactes representatius de l’activitat fabril alcoiana: tèxtil, papelera, metal·lúrgica, energètica, etc. dels segles XIX i XX. En aquest article es presenta la tasca d’ordenació i cassificació de maquinària que es va fer en l’any 2008 i de la que es va redactar un inventari detallat.

BLANES NADAL, G.; GUTIÈRREZ VAÑÓ, D.; MIRÓ SEGURA, J.H.; SEGURA MARTÍ, J.M. (2010): La col·lecció de maquinària industrial de l’Ajuntament d’Alcoi en Recerques del Museu d’Alcoi, número 19, Alcoi, Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi Camil Visedo Moltó , p. 201-217.

Edició digital: http://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi

Read Full Post »

Divendres, 17 de setembre, el diari Levante-El Mercantil Valenciano va publicar  que Renfe ha interromput el servei del tren entre Alcoi i Ontinyent (http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/09/17/renfe-corta-linea-alcoi-ontinyent-danos-incendio-via/739764.html) dins de la línia Alcoi-Xàtiva com a conseqüència de l’incendi forestal registrat la setmana passada a diversos municipis de la Vall d’Albaida (Ontinyent, Bocairent, Agullent) i el Comtat (Alfafara). Aquest tràgic succés, que cal condemnar, no només s’ha cobrat la trista desaparició de 2.500 hectàrees habitades per fauna molt diversa -els experts calculen seran necessaris 60 anys per regenerar la zona-, el desallotjament de nou urbanitzacions i centenars de veïns; sinó que també, el pas del foc, va danyar dos quilòmetres de via, concretament afectant a 3.000 travessers de fusta en el terme municipal d’Alfafara. L’Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (Adif) calcula que faran falta prop de tres setmanes per substituir-les per altres de formigó, i com aquest tram no té accés des de la carretera, el material ha de ser transportat pel mateix ferrocarril. Mentres, el trajecte entre Ontinyent i Alcoi es cubrix amb el servei d’un autobús. R. Cervera (Levante-El Mercantil Valenciano)

Aquesta línia es troba pendent de definir el projecte de millora que des de fa anys caldria que haguera dut a terme el Ministerio de Fomento i la Conselleria d’Infraestructures, però que exercici rere exercici va quedant exclòs dels pressupostos. L’objectiu de la millora seria recortar el temps de duració del viatge, de forma que el tren recuperara competitivitat front a la carretera. Segons càlculs d’ambdues administracions, el projecte permitiria triplicar la cifra anual de passtagers a l’any –ara és de 100.000 passatgers/any-.

Aquests danys en la via tenen un precedent en l’incendi de 1994, que també va afectar la mateixa zona -entre Alfafara i Ontinyent-. En aquell moment les reparacions van tardar molt temps i el tren es va veure obligat a circular per aquest tram deteriorat a menys de 40 km/h.

Però no han sigut només els incendis els que han dificultat la permanència i millora de la tradicional línia Xàtiva-Alcoi. En diverses ocasions, al llarg de les dècades dels 80-90, es parlava de tancar el tren, manifestante-se en contra els pobles afectats.

Esperem que vinguen les millores i que aquesta línia tan volguda pels seus passatgers, i un tant apartada per les administracions, resorgisca amb força.

EL FERROCARRIL XÀTIVA-ALCOI

 Inauguració de la línia

El dia 17 de maig de 1894 va arribar per primera vegada el tren a l’estació d’Ontinyent, arrastrat per una fumejant màquina de vapor, procedent de Xàtiva. Però no seria fàcil la seua realitat.

El Ferrocarril de Xàtiva-Alcoi va nàixer tocat per la mala sort. Ja a la dècada dels 80 de segle XIX, dues companyies com eren la Almasa-València-Tarragona i Madrid-Zaragoza-Alicante pugnaren per conectar ferroviariament la ciutat industrial d’Alcoi i donar-li eixida al mar. La lluita va finalitzar en favor de l’empresa valenciana  propietat del Marqués de Campo. La concessió es va fer efectiva el 1887 i, després de d’estudiar-se dos projectes de traçat, el primer tren va aplegar a Albaida el 1893 i a Ontinyent el 17 de maig de 1894. Quedava, per dificultats tècniques, per a una segona fase l’arribada a Alcoi. Aquesta perllongació ja fou realitzada per la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España (a la mort de Campo el 1899 els seus hereus vengueren l’AVT a Norte). Va ser molt costosa per l’accidentat terreny, puix es van tindre que perforar muntanyes i obrir túnels. Concluides aquestes, la inauguració d’aquesta va tindre lloc el 15 d’abril de 1904. Per cert, el tren inaugural va sofrir un accident i al túnel que va obrir la Rampa d’Agres es va cometre un error de càlculs i les perforacions hagueren de conectar-se per mig d’una gran volta a la meitat de la seua longitud. Amb bona part de la infraestructura construïda, quedava el tram Alcoi-Alacant, però aquest mai ha vist ni tan sols veure un tros de carril a la seua explanada.

Estació d’Ontinyent (M.C., MLL.I., I.E., E.B., 2009)

Per tant, la línia sí va unir per tren Alcoi, però no li va donar eixida al mar. El viatge era molt dur i sofocant, més incòmode que la carretera. El transport de mercaderíes i passatgers no va acomplir les expectativas creades. Al 1985, el Xàtiva-Alcoi es va lliure in extremis del tancament. I, axí, fins aplegar al present 2010.

Després de anuciar-se un possible tancament de la línea o de part d’ella (Ontinyent-Alcoi) als 90, en els presents 2000 es parla, com hem dit, de remodelació de la línia. Una reforma que passa per molts punts com el seu traspàs a la Generalitat, la correcció del traçat, electrificació, canvi d’ample de via, sistemes d’ultima generació de seguretat i control de trànsit, noves estacions i material mòbil tipus tren-tram. Tot respectant “elements patrimonials singulars del ferrocarril”. En aquest punt es on volem parar atenció.Estació d’Alcoi (Ll.V., S.F., E.B, MLl.I. 2007)

D’aquesta línia ja s’han de lamentar algunes baixes com l’estació d’Agres, els baixadors de Montaverner i Agullent, coberts, cantines i altres elements. Encara que en el present estiu (2010) les andanes i alguns baixadors han sigut millorats al llarg del seu traçat. La situació actual d’aquests és la següent: Xàtiva, l’estació antiga es troba en estat de ruïna i s’utilitza la d’Almansa; Genovés-Alboi, amb un parador nou, on estava l’antic, front la font i llavador d’Alboi; Benigànim, amb l’edifici d’estació complet; La Pobla del Duc, amb baixador nou, però encara conserva l’antiga caseta del guardaagulles; a Montaverner s’ha renovat l’andana, però no té parador -el sostre del vell “decora” un jardí del poble-; Bufalí; Albaida, conserva la vella estació i el magatzem, però és un baixador hui; Agullent; Ontinyent, amb l’estació original en molt bon estat i andana nova; Agres, amb parador renovat i anadana millorada aquest estiu; Cocentaina, sense parador; i Alcoi, amb l’antiga estació, encara que només utilitzada una part -l’altra és emprada per Cruz Roja-.Nou parador de Genovés (foto de l’autora, 2010)

Aquest ferrocarril té una cosa especial: forma part del seu paissatge. Els canvis de traçat comportaran que resten en desús el pont sobre el riu Albaida (120 metres), l’estació d’Albaia, el Pont de l’Aljorf, el complexe ferroviari d’Ontinyent (l’únic que queda complet, a falta de la placa giratoria de les locomotores), la Rampa d’Agres (9 km; amb els seus 7 túnels, que podrien ser un per que algunes parts són a cel obert, una gradent de 20 mil·lèssimes i corves i contracorves de 300 metres fou una de les 14 rampes més dures de la Compañía del Norte), el Pont Trencat, el complexe ferroviari -en estat ruinós- d’Agres (on havia correspondència amb el trenet Villena-Alcoy-Yecla), ponts de camins secundaris, desaigües i alleujadors.

La línea pot modernitzar-se perfectament amb la renovació de via, elements de seguretat i material mòbil però no es excusa ni motiu per deixar perdre les infraestructures actuals.Pont entre Xàtiva i Genovés, el més llarg de la línia (M.Ll.I., F.G., M.G., 2010)

Per ser una línia mítica del País Valencià, pel Patrimoni que representa, per estar en armonia en la seua comarca, paissatge i pobles, nosaltres aboguem per una musealització de la línea no com Via Verda si no com Via Viva amb material ferroviari antic (la locomotora diesel 1401 “Sarita” que estava assignada a aquesta línia es troba preservada en Albuixech) i posada en valor de les instal·lacions esmentades i altres. De fet, s’havia projectat un Museu Ferroviari en l’estació en desús de Xàtiva, però està aturat per la proximitat d’aquest immoble a les vies en ús.

Per arribar a València cal fer transbordament en Xàtiva i canviar a un “Cercanias”, però no té res a veure amb el “Regional” Xàtiva-Alcoi que surca barrancs, travessa muntanyes, transporta a estudiants, llauradors, turistes, etc. Mereix la pena matinar un dia i fer el trajecte des d’Alcoi (a les 6:20 del matí) fins a Xàtiva, doncs ens presenta un viatge amb un meravellós paisatge, com el que hi ha en el tram entre Agres i Ontinyent, sobre el barranc de l’Adern salpicat d’antics molins hidràulics, amb un soroll de ferrocarril antic que transmiteix la calma que hui en dia no s’aprecia en qualsevol altre mitjan de transport.

Per molts anys més.

– ÁLVAREZ ÚBEDA, Basilio (2005): El ferrocarril de Xàtiva-Alcoi. Empeño y supervivencia, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Ontinyent.                                                                                 

   – BERNABEU, Alfredo (1982): Ontinyent 1881-1980, Colección La memoria colectiva, retratos de una ciudad, dirigida por J. M. Borja i I. Mora, València,  Caja de Ahorros de Valencia.

– CERDÀ, M., GARCÍA BONAFÉ, M. (dirs.) (1995): Enciclopedia Valenciana de Arqueología Industrial, València, Edicions Alfons el Magnànim.                                                                 

– Font oral: Basilio Álvarez Úbeda (setembre 2009).                    

Mari Llanos Iborra Candela

Iván Esbrí Andrés

Read Full Post »

Per tots es sabut el deteriorat estat de conservació que presenta l’emblemàtic conjunt fabril El Molinar de la població d’Alcoi, declarat BIC per la Generalitat Valenciana en 2004, però una vegada més fem resó del greu perill en el que es troba. La major part dels molins apenes conserven alguns dels murs i xemeneies; les voltes de cubrició es troben molt dèbils; de l’ermita només es pot apreciar l’arc d’entrada. Tot és cobert per vegetació, embrutat per pintades; deteriorat amb cada pluja, amb cada vendaval, amb cada errònia acció humana (com la recent rehabilitació de la Fàbrica Els Solers, que es troba sense ús i en progressiu deterior de la nova intervenció).  S’està donant completament l’esquena als orígens de la que va ser una potent i primigènia ciutat industrial. 

Article publicat per Jordi Orts  en el diari “El Mundo”, secció d’Alacant, l’11 d’agost de 2010.

Read Full Post »

Older Posts »