El passat diumenge 24 d’octubre l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial (AVAI) va realitzar la primera visita guiada que emprén dins del programa de difusió del Patrimoni Industrial de la regió valenciana.
Ens vam reunir en Ontinyent a les 11:00 del matí, en la plaça de la Concepció, un grup de persones vingudes de València, d’Alcoi i de Gaianes, historiadors, arquitectes , socis d’AVAI, etc.
Des d’AVAI vam triar aquest indret per l’important passat i present industrial tèxtil que té. Des del segle XIII hi ha manifestacions de la dedicació tèxtil de caràcter artesà; en el segle XV es documenten diversos “peraires” o fabricants de draps de llana. A finals del segle XVIII i principis del XIX l’activitat assolix un fort desenvolupament. Però és a finals del segle XIX i als primers anys del segle XX quan es manifesta el creixement definitiu de consolidació del procés industrial a Ontinyent. Actualment, Ontinyent és centre neuràlgic de la producció del sector tèxtil valencià, i per això, i per l’emplaçament ací de la “Asociación de Empresarios Textiles de la Comunitat Valenciana” (ATEVAL), és el lloc on ha nascut la Fundació Museu del Tèxtil de la Comunitat Valenciana, i és on es vol emplaçar aquest museu, en l’edifici de filatures “Manuel Revert Nadal. Tejidos”.
En primer lloc vam visitar el Molí Descals o de Montanya. Membres de la família Descals ens van explicar tot el procés de la molenda del gra, per mig de l’exemple del molí hidràulic que conserven en molt bon estat[i]. També ens van comentar el procés de fabricació de gel s’acomplia en la fàbrica de gel colindant al molí, també pertanyent a esta família.
Aquesta fàbrica de gel té els dies comptats pel Pla Urbanístic que crearà per ací mateix un vial. La fàbrica desapareixerà; part de la fàbrica de filatures de Manuel Revet Nadal , en el nivell més alt del carrer, també -edifici obra de l’arquitecte Roque Monllor, de 1943, propietat de Revert des de 1951, pioner per obrir el tèxtil al mercat àrab-; i aquets vial estarà a l’altura de la teula del molí… Pareix que res es pot fer ja per a detindre aquesta iniciativa, que en breu es posarà en marxa.
A continuació ens vam detindre davant de la fàbrica “La Paduana”, importantíssima factoria tèxtil, des de 1919 fins al 2003, que actualment només conserva la xemeneia i el dipòsitd’aigua en molt mal estat de conservació, uns edificis en desús –en el carrer Músic Vert- i l’imponent pavelló principal d’oficines i vivendes, en estil casticista i amb al·legories decoratives del comerç i del patró i origen del seu nom: Sant Antoni de Padua. Aquesta construcció que presentava un interior riquíssim ha sigut buidada per dins amb la finalitat de reutilitzar-se per a nous fins. “LaPaduana” Va ser líder nacional en fabricació de mantes, però també va fer draps, secamans, davantals, sacs d’envàs. Va ser pionera en la forta campanya publicitària que acomplir per televisió, des de 1959, i va consolidar el seu mercat exterior en els anys 70 amb dues filials, a França i a Xipre.
Vam contemplar altres fàbriques –Gandia Blasco (1950) i Fàbrica de Mantes Vuida de Pérez Moltó (principis del segle XX)-. Vam creuar pel Pont Nou, inaugurat en els primers anys de la dècada de 1890 i eixamplat i reparat en 1893 per l’enginyer Luis Marés, doncs es va construir pel pas de carretes i tartanes i quan va aparèixer el motor d’explosió, i amb ell els cotxes, no va suportar el pes del nou tràfic i va patir problemes estrcuturals. Aquesta bella i important obra d’enginyeria va formar part del Projecte del Camí d’Ontinyent a València de 1857.
Van baixar pel carrer Cantereria i ens vam detindre en l’Escorxador Municipal, de 1893, encara en ús. És una de les noves instal·lacions que aparéixen en el segle XIX amb les necessitats de la nova societat industrial. El primer projecte d’edifici als afores de la ciutat, però prop d’ella, és de 1892, de A. Ferrer –qui va ser Arquitecte Municipal de l’Eixample de València-; l’ampliació es va dur a terme en 1944, per Camilo Grau.
I a continuació, en la font i llavador d’aquest carrer, una altra creació de la nova societat, i un lloc considerat com de sociabilitat femenina. Està sense ús, però es conserva bé.
Després de creuar el Pont Vell, al principi de la plaça de Baix i enmig de l’esplanda que va deixar al demolició de la fàbrica “Tortosa i Delgado”, ens vam aturar davant de la xemeneia que es preserva. Aquesta factoria tèxtil de la dècada de 1920 va ser la més important d’Ontinyent, donant treball a més de 300 persones entre 1934 i 1936, i en funcionament fins 1979. La xemeneia ha sigut restaurada fa escasos mesos per mig del “Plan Ruralter-Paisaje 2009-2012”, i que junt a la del carrer Carril i a les xemeneies del Rajolar de Xango i del Rajolar de la Concepció, completen el projecte turístic de la “Ruta de les Xemeneies d’Ontinyent” –encara que en el municipi hi ha més, com la de l’Iris, la de Bautista Bernabeu, la del Rajolar de Sant Rafel, etc.-.
Apujant per la plaça de Baix vam veure exemples de vivendes obreres, una almàssera i vam comentar les 35 cases coves que hi ha inserides en estes altres cosntruccions, en menys de cent metres. En torn a aquestes es va crear la “Asociación Cultural de Amigos de las Cuevas” (www.laploma.com).
Ja en la plaça Major vam veure la farmàcia Jordà, la font de 1875 i la Casa Consistorial, edificada a expenses de Carles III, amb orígens en el segle XVI i modificacions dels segles XVIII i XIX. Tenia càrcer i “llongeta del Mustaçaf”. Esta plaça és l’eix fonamental de creixement poblacional, centre d’aasentament dels edificis senyorials del segle XVIII i de les vivendes burgeses del segle XIX.
Vam passar per davant del Refugi del Regall, l’únic d’Ontinyent en el que es pot entrar, però no està rehablitat. Al municipi hi havia huit per a una població de 12.407 habitants; alguns eren públics, com aquest, i altres pertanyien a fàbriques, com els de La Paduana i “Tortosa i Delgado”. La Vall d’Albaida, com altres zones de faccions republicanes, va organitzar la construcció d’edificacions per a la defensa passiva de la població per mig d’un roganisme, la Junta de Defensa Passiva, tenint cada localitat la seua, i la qual establia les normes i els llocs on havien de fer-se els refugis. Aquest públic consistix en dues entrades per escales en pendent i després una sèrie de gal·leries excavades en el terreny. No se sap si tindria enllumenat elèctric, aigua corrent i excusats.
A continuació vam passar per la Font del Regall, amb orígens en el segle XVI, refeta en 1892, remodelada en 1944 i reubicada en 2004; té un pilar del segle XIX que commemora el centenari de l’aparició de la Verge del Pilar.
Des de baix vam contemplar el Pont de Santa Maria, inaugurat en 1952, encara que les obres es van començar després de la Guerra Civil, en 1940; és de formigó i va facilitar el creiximent de la població i la formació, a l’altra banda del riu, del barri de Sant Rafel, en època de desenvolupament del sector tèxtil, que va motivar l’arribada d’immigrants manxegos i andalusos.
Després vam baixar el carrer Carril aturant-nos davant de l’illa de cases obreres, associades a l’antiga alcoholera de Cambra i Mollà, hui desapareguda -enderrocada en 1980-. Resta d’ella la xemeneia, recentment restaurada, però amb un remat que no és l’original.
Finalment, vam acabar la visita en aquest carrer, davant de les cases cova, sense ús, però protegides per portes de reixes. Es discutix la seua data d’origen, però es coneix un document del segle XIII consistent en un bàndol municipal que diu als veïns que està prohibit llançar al carrer els enderrocs produïts de les excavacions de les coves. En aquell moment s’utilitzaven per a conservar els aliments o per a refugiar els animals, però en el carrer Carril van poder ser complement de les vivendes dels treballadors de l’alcoholera. Estàn excavades en la roca i formen diverses cambres. En el carrer Cantereria tamé hi havia, però s’han reblit.Ontinyent reunix les qualitats possibles per aquest tipus d’habitatge barat: orografia, geologia i clima.
Ontinyent és un municipi que donaria per a moltes visites més perquè encara podriem visitar més exemples de molins, de vivendes, de teulars, d’equipaments tècnics col·lectius, etc.
Desitgem que la visita agradara i esperem tornar en més ocasions.
Quedem molt agraïts amb la família Descals per la seua preocupació en la preservació del molí, i especialment amb Salvador Descals, per la seua bona disposició i tracte.
Moltes gràcies a tots els assitents. Esperem tornar a trobar-nos.
[i] La setmana passada es va emetre en Canal 9, en el programa “En connexió”, un reportatge del Molí. Des de l’Oficina de Turisme del municipi es poden concertar visites a aquest.
Read Full Post »
http://www.cult.gva.es/dgpa/etnologia/Detalles_etnologia.asp?IdFicha=13658
http://www.cult.gva.es/dgpa/etnologia/Detalles_etnologia.asp?IdFicha=13655
arqueologiaindustrial.wordpress.com 
