Eren les sis i mitja passades de la matinada aproximadament, una trucada telefònica avisa als bombers: una de les naus industrials de l’antiga fàbrica Alfombras Imperial de Crevillent estava en flames. La llum del foc i del sol donaven el bon dia; unes hores més tard, tot estava sufocat.
Uns dies després però, els veïns del Barri de les Casetes de la Imperial i partits polítics de l’oposició, decidiren manifestar-se respecte a la situació en que es trobava la fàbrica ans i després de l’incendi. Exigències de responsabilitats i de crítiques sobre el trist estat actual de conservació i abandó que sofreix aquell conjunt industrial; alhora paraules buides de respecte i faltes de coherència cap a aquest vestigi industrial de la localitat que més endavant esclariré. Després d’aquestes paraules, el silenci.
Ja ha passat més d’un any des d’aquella notícia i, si més no, aquella nau industrial continua de la mateixa manera que els bombers la deixaren, és a dir, apagada.
Moment de l'incendi a una de les naus de La Imperial
Destapem el que diu l’hemeroteca. Sortia al Diario Información el dissabte 10 d’octubre de 2009 que, a les 6:45, es donava l’alarma que l’antiga fàbrica de catifes la Imperial s’estava cremant. Una vintena de bombers de diversos punts de la província vingueren a sufocar-lo; tres hores després, l’incendi estava controlat i, a les 14:30, ja no hi restava ningú per allí treballant.
L’endemà, al mateix diari, veïns del barri i el grup Compromís exigien a l’Ajuntament responsabilitats i mesures. Una setmana després, es va manifestar el PSOE. Per part de l’alcaldia, ni una paraula, silenci administratiu.
Efectivament, el govern municipal no es va pronunciar, ni tan sols per dir que no era “competència seua”, tan habitual en les seues declaracions. Res!, ni unes paraules de menyspreu a la resta de grups polítics, ni un “quan vostès estaven governant…” (d’això fa més de quinze anys). Que lamentable! Ara bé, la postura de l’oposició tampoc va ser molt exemplar: “prendre mesures de responsabilitats”, “un projecte d’urbanització estancat”, etc. etc. Incompetència total per part d’uns i d’altres. Res que ens sorprenga.
De tot aquest enrenou, hi ha alguns aspectes a les notícies que inciten a manifestar-me. El primer, en termes genèrics, és a la total ignorància cap a aquest important immoble de patrimoni industrial (del que parlarem més endavant). El segon, a la reflexió: “El interior de la nave estaba prácticamente vacío, con algunas bobinas de hilo viejo y material para el tratamiento de los dibujos de las alfombras.”
Personalment, puc acreditar l’estat de l’interior de la nau ans de cremar-se, i vaig a explicar-ho. Un dia, passejava jo per aquells carrers reticulars formats per la fàbrica i el seu barri obrer i, de sobte, vaig descobrir que la porta de la nostra nau industrial estava oberta. La curiositat i l’emoció foren més fortes que qualsevol altre sentiment, i vaig decidir entrar.
Un pols inquietant s’alçava en cada pisada i, quina sorpresa la meua al descobrir antics telers de ferro de la segona revolució industrial de la localitat, ocorreguda als anys ’60, tots amuntegats a un costat de la nau. Per terra, i a tot arreu, fils, bobines i més fils, dissenys de catifes en format A4 i centenars, què dic centenars, milers de cartonatges! allà, tots tirats als fons. Vaig fer unes quantes fotografies, vaig agafar uns quants dissenys de catifes en paper (tan sols havien dos models), i me’n vaig anar.
Entrada il·legal a una propietat privada? Espoli de patrimoni industrial? Bé, digueu com vulgueu que jo respondré a que, gràcies a aquesta acció, queda el registre de la situació de la nau industrial ans de cremar-se i uns dissenys de catifes bellíssims, d’estil persa.
Façana principal del complexe industrial
Bo, aclarit açò, passem a la primera qüestió; sí, aquella sobre la ignorància. Anem a intentar crear un poc de memòria, reconeixement i respecte del que tenim els crevillentins, industrialment parlant.
La fàbrica d’Alfombras Imperial va ser creada per Antonio Pérez Adsuar com una petit taller familiar d’estores, en la dècada de 1920. La seua progressió va ser imparable, tant que, als anys ’40, ja es trobava al capdavanter en la producció d’estores i catifes. La construcció dels cossos de fàbrica sota el Calvari es va produir en la dècada de 1950. Es tracta d’un gran conjunt fabril amb un cos central ocupant una illa sencera, i tres naus de menor tamany al seu voltant connectats a través de corredors i passadissos. Sota el conjunt, es construí un barri obrer amb cases unifamiliars d’una planta formant, tots els elements, un indret industrial amb urbanisme reticulat.
A la fàbrica es realitzava tot el procés productiu, des de l’arribada de la matèria primera fins a l’emmagatzematge i distribució, passant per la carda, el tintat, el preparat, el tissatge i l’acabament. Així, era una factoria autosuficient i, en la dècada de 1960, es va convertir en la major empresa de catifes de l’estat fins al seu tancament, ocorregut ara fa uns anys.
El desconeixement d’aquest petit però important fragment de la nostra història fa embravir-me davant les acusacions i declaracions que realitzen les persones que, cada setmana, discuteixen sobre els problemes de la nostra vila. Paraules que expressen la lamentable situació en que, encara avui (quasi un anys després), es troba el PGOU de la localitat, encara sense aprovar i, per tant, encara sense tindre la possibilitat de requalificar els terrenys on l’indret s’assenta, és a dir, canviar-ho de sòl industrial a sòl urbanitzable. Perquè aquesta és la finalitat de tot: enderrocar la fàbrica per a construir tres-cents habitatges.
Unes altres paraules advoquen per l’actuació de mesures efectives; mesures que, per altra banda, cap dels partits polítics dóna. Enlloc de tant maleir al contrari, no seria el moment d’oferir possibilitats reials i de preservació a la resta industrial? Per exemple, usar-la com un centre d’interpretació de la catifa, o teatre, oficines, escola, centre d’estudis, cinema, poliesportiu, o qualsevol cosa que implique un gran terreny? Un centre de la joventut, tant de moda actualment per les noticies aparegudes on diuen que va a construir-se un de nou, enderrocant la casa del metge? Realment això és necessari?
I després d’aquestes preguntes, és quan comencem a lligar les coses i quan es troben un cúmul de proves: una antiga fàbrica abandonada, un sòl golós per la seua localització, una espera a l’aprovació del Pla General, i un incendi.
No vaig a fer la conclusió més fàcil perquè, al meu parèixer, pense que l’incendi no ha estat intencionat. Més ve pareix una acció d’uns joves ignorants que, al seu amagatall (era ben fàcil endinsar-se a aquella nau), se’ls va caure cendra d’allò que estaven fumant i, les partícules de pols mesclades amb les restes de llana, van fer que això començara a prendre, cremant sense pietat tot el que allí es trobava.
Aspecte actual de la nau incendiada
A més, un incendi provocat en plena crisi econòmica, sense cap opció per urbanitzar a curt termini, no tindria cap sentit. Els especuladors volen i veuen els diners el més aviat possible, no pas després d’uns mesos. Així que, en certa mesura, hem d’agrair a la crisi la “salvació” d’aquest indret industrial.
Amb aquestes reflexions m’assalten nous dubtes. Una vegada incendiada, vaig anar per aquell barri per fer unes fotografies des de l’exterior a les conseqüències del sinistre. Recorde ben bé aquella imatge: cartonatges, fustes, bigues per terra socarrades i allà, al fons, en una zona on el foc no va arribar, el buit. El buit d’uns telers de la segona revolució industrial que el foc no va arrasar i que, possiblement, ja no es trobaven a l’interior quan es va produir. Qui se’ls emportà? On? I el més important, per ventura els amos sabien del perill de mantindre els antics telers allà? O simplement els van vendre com a ferralla? Tantes incògnites, tan poques respostes.
Per desgràcia, açò és una realitat que s’ol al poble, i no pel fum del foc. La crema d’una part d’aquest bell exemple de patrimoni industrial crevillentí, hagués pogut estar el pic de l’iceberg, el moment que fa despertar les ments adormides, però tots continuaren dormint. I aquest article mai no podrà fer el soroll d’un gran despertador.
Avui en dia, després de més d’un any d’aquell incendi, la realitat es fa més crua que el drama: deixadesa, oblit i abandó. El pròxim pas quin serà? L’enderroc? El dia que això tinga lloc, no només s’esborrarà un element patrimonial més de la vila, caurà la memòria de centenars de treballadors que, amb el seu suor, van aconseguir alçar i posar en moviment els telers de la major indústria catifera de l’estat durant vuitanta anys; s’esborraran les generacions que escoltaren els sorolls de les llançadores, que oloraren el tuf dels tintats, que veien dia a dia catifes passar per a repassar-li els dobles. Tot això seran tan sols uns records que quedaran encapsats en les ments d’aquelles persones. És hora de posar-se a la feina.
Fonts:
Diario Información. 10, 11 i 24 d’octubre de 2009. 21 de maig de 2010.
Edició digital de La Verdad. 10 d’octubre de 2009.
Arxiu fotogràfic propi (imatges de l’1 de novembre de 2009)
Manuel Carreres
arqueologiaindustrial.wordpress.com 