El dijous passat, dia 19 d’agost, va tindre lloc en la placeta sant Vicent de Bocairent, a les 20:00 de la vesprada, la primera xarrada de Patrimoni Industrial que emprén la resorgida AVAI. L’Ajuntament de Bocairent, per mig de la Regidora de Cultura Noelia Vañó, va organitzar el cicle de Xarrades a la Fresca que porta més de quinze anys celebrant-se i en aquesta edició es va posar en contacte amb l’Associació Valenciana d’Arquelogia Industrial (AVAI), que va parlar del periode preindustrial i industrial del municipi valldalbaidí de Bocairent.
Vam invitar al respectat arqueòleg industrial i professor de la Universitat de València Manuel Cerdà, fundador de l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial (AVAI) i membre de l’actual etapa, pels seus grans coneixements sobre el tema, i també va participar Mari Llanos Iborra, Llicènciada en Història de l’Art i actual vicepresidenta de l’AVAI.
En aquest marc incomparable es van reunir un centenar de persones molt interessades en la xarrada, en els aspectes patrimonials presentats i en formar part de l’AVAI per a ajudar a que canvie la situació d’aquest Patrimoni. Moltes gràcies a tots.
A continuació presentem un resum del que es va parlar:
Manuel Cerdà va parlar, en primer lloc, de la importància de Bocairent que es cita, fins i tot, de forma aïllada com a població tempranament industrial en la Comunitat Valenciana. Forma part del rellevant triangle industrial Alcoi-Ontinyent-Bocairent. El màxim desenvolupament el va conèixer a principis del segle XX, quan era la setè centre tèxtil de tot l’estat espanyol; el gènere fabricat a Boacirent s’exportà fins i tot a Llatinoamèrica.
Bocairent s’ha mostrat sempre orgullosa de la seua història i conserva un important patrimoni: museu Arqueològic (des de 1970) i parroquial, conjunt de les Covetes del Moros, el nucli medieval, el pont califal de L’Alboret (segle X), l’ermita de Sant Antoni Abad (s. XV), el pont de la Calçada, l’ermita del Cristo, el convent de les Agustines (segle XVI), l’església parroquial de la Verge de l’Assumpció, la cava de neu de Sant Blai (s XVIII) i la plaça de bous excavada en la roca (1843), però ¿què passa amb el patrimoni més recent? Hem d’estudiar, de difondre, en definitiva, de conéixer i apreciar els humans que van vivir aquella etapa, que van assentar les bases de l’actual societat; i no podem només estudiar l’arquitectura producte d’ells sense entendre a les persones que la van fer i la van habitar, doncs aquesta sense ells no tendria cap sentit. L’història està feta pels grans, però també pels menuts que han treballat en pèssimes condicions, que han vivit en pèssimes condicions, que des de xiquets han hagut d’anar a treballar, inclús dones amb fills de pit… ¿Per què apreciem més l’història antiga, com els vestigis romans, els íbers, etc., i no fem cas de les restes més properes a nosaltres, les que fonamenten la nostra societat actual?
Manuel Cerdà va exposar els exemples anglesos de New Lannark, de Ironbridge, etc. on es plasma un gran respecte pel passat més recent, uns béns immobles rehabilitats, unes màquines restaurades i inclús amb ús, i uns béns etnològics i immaterials recuperats. També va fer menció d’AVAI, que sorgix de nou amb força per a no deixar que aquest patrimoni tan nostre es quede en l’oblit.
Per la seua part, Mari Llanos Iborra va presentar exemples de béns patrimonials bocairentins, per mig de l’Inventari de Conselleria de Cultura, baix el projecte “Inventari del Patrimoni Industrial de la Comunitat Valenciana”, dirigit per Manuel Cerdà, en col·laboració amb la Universitat de València. Com a col·laboradora d’aquest projecte, des de fa quatre campanyes consecutives, va relatar que en l’estiu de 2008 van arribar a Bocairent i es van trobar amb l’extraordinari Barranc de la Fos i tots els artefactes hidràulics ubicats en ell; els de la conca del riu Vinalopó, el més llarg de la província d’Alacant, però que naix precissament a Bocairent, província de València; a més, els exemples urbans, no sols fabrils sinó també d’habitage i d’infraestructura.
Va explicar que la finalitat de l’Inventari és la de deixar constància d’una part de la història, de la part física que van construir els nostres avantpassats. I va citar, de forma estructurada, els següents exemples: molins del Barranc de la Fos (la Fàbrica de Lluna, anterior a 1733, molí fariner i batà; la Fàbrica dels Beneitos, la dels Julians o Mora -gran conjunt primer molí fariner, després batà per a elaborar draps, amb capella a la que assistien habitants de la resta de molins-, etc.), exemples de molins que no només es centraven en la tasca industrial, sinó que servien d’habitage dels seus treballadors i que movien tota una avançada instal·lació de sèquies, assuts, etc. per aprofitar la força de l’aigua com a font principal d’energia; molins del Vinalopó (els extraordinàris exemples de la Campana i els Molins de Dalt i de Baix, encara amb l’estructura dels edificis en peu, però els interiors totalment enderrocats, i abandonats, incluïda part de la maquinària). Va fer breu menció de les caves, les pedreres i els rajolars, inventariats fa uns quants anys per altres especialistes; de l’aiguardent i les predreres, i del tèxtil dins del casc urbà.
També va tractar el tema de la vivenda burgesa i de la vivenda obrera, que plasmen el discurs polític i moral d’una clase sobre altra (tal compartimentació social es veia en residir en un carrer o en un altre i amb unes condicions físiques exteriors i d’espai interiors característiques). A més, en el segle XIX, el principal segle de desenvolupament de la indústria, apareixen una sèrie de millores dins la ciutat: el ferrocarril Villena-Alcoi-Yecla, que pretenia ser un pont d’enllaç entre els ferrocarrils d’ample ibéric que unien Madrid i Andalusia i els industrials municipis de Banyeres, Bocairent, Cocentaina i Alcoi, tot amb eixida a la mar per mig de la connexió amb el Ferrocarril Alcoi-Gandia, amb el qual compartia traçat des de Muro (en ús des de principis de segle XX fins a 1969, pel poc rendiment) ; el pont de sant Blai (1950) ; la Casa Consistorial ubicada en el centre urbà; les fonts públiques; el cementeri. I els llocs d’esbargiment: el Teatre Avenida (1936), també amb ús de cinema; i la Plaça de Bous, exemple únic per estar excavada en la roca i per ser la més antiga de la Comunitat Valenciana i la tercera d’Espanya.
Les conclusions que es trauen són: al ser un patrimoni recent està poc considerat i així ho demostra l’estat en que es troben els béns; no obstant, és la història dels nostres pares i avis, és important perquè formen les bases de la nostra societat contemporània. I la millor protecció és donant-li ús.
Finalment, alguns dels presents van fer alguna intervenció coincidint amb les conclusions tretes parlant de quines coses i de com es pot preservar, amb la conlusió de Manuel Cerdà que no tot es pot conservar, però almenys s’hauria de preservar una part de cada tipologia i amb el seu ús original.
Des d’AVAI agaïr la invitació a l’Ajuntament de Bocairent, a Noelia Vañó i a Isabel; a Manuel Cerdà, Mari Llanos Iborra, Lluís Vidal i Elisa Beneyto, per participar en l’Inventari; a Joan Castelló, per ajudar en la tasca pel Barranc de la Fos i pel Vinalopó; a Iván Esbrí, per la part del ferrocarril; a Ana Sebastià, presidenta d’AVAI. I a tots els assistents, procedents de Bocairent, València, Alcoi, Ontinyent, Planes, etc.