Feeds:
Entradas
Comentarios

Posts Tagged ‘Crevillent’

El Ayuntamiento exige la demolición de las antiguas naves de Alfombras Imperial

El alcalde insta a los propietarios a adoptar medidas para evitar nuevos incendios, mientras que los vecinos están molestos por la falta de seguridad

JOSÉ A. MAS El Ayuntamiento de Crevillent ha instado a los propietarios de las antiguas naves de Alfombras Imperial, ubicadas dentro de casco urbano, a que ejecuten la demolición de la infraestructura para evitar nuevos sucesos como el incendio registrado en una de las naves el jueves por la tarde.

El alcalde de Crevillent, César Asencio, explicó que en torno al incendio no existe responsabilidad municipal, ya que la propietaria de las naves es una entidad financiera. No obstante, César Asencio aseguró que “desde el Ayuntamiento llevamos dos años requiriendo que se adopten medidas o actuaciones para garantizar la seguridad de la zona”. Hace dos años, también por estas fechas, otro incendio de similares características se declaró en otra nave del conjunto industrial abandonado en pleno casco urbano, y donde está previsto que se construyan nuevas vivendas.

Asencio explicó que “el Ayuntamiento no puede obligar a la demolición de las naves, pero sí que va a instar a los propietarios a que la lleven a cabo”. De lo contrario, apuntó el primer edil, “se le obligará a construir un muro de tres o cuatro metros de altura que cubra toda la infraestructura”.

Mientras tanto, el Ayuntamiento levantó ayer varios muros para tapar los accesos más evidentes a la infraestructura abandonada. Y es que cada vez cobra más fuerza la hipótesis de que el incendio del jueves pueda estar relacionado con la presencia de personas que, según apuntan los vecinos de este barrio, “entran y salen a todas horas” de unas naves que todavía conservan materiales de su actividad industrial.

Uno de los vecinos de la zona, Francisco Alfonso, recordó que “hace dos años presentamos un escrito al Ayuntamiento exigiendo medidas y ha tenido que volver a producirse un incendio, que ha vuelto a poner en peligro a muchas viviendas, para que se haga algo”. Francisco Alfonso dijo que “no entendemos cómo ha tenido que ocurrir algo así para que tomen medidas, cuando nosotros llevamos años denunciando la situación en la Policía Local y en la Guardia Civil”. No obstante, el vecino indicó que “en el momento en que se derriben las naves o las tabiquen por completo ya no estaremos en peligro”.

El toque de atención de PSOE y Compromís
Los grupos municipales de PSOE y Compromís mostraron ayer su malestar ante el nuevo incendio en el viejo complejo industrial. Desde el PSOE indicaron que “se ha venido a demostrar que los vecinos estaban en lo cierto cuando repetidamente denunciaban el estado de abandono y la utilización de estas naves para la comisión de actos vandálicos”.

Por su parte, desde Compromís recordaron que “nosotros ya veníamos denunciado desde hace tiempo la situación de abandono del complejo y trasladando la situación de peligrosidad de las naves que contienen materiales inflamables”.

Font: Diario Información 8-X-2011

Anuncios

Read Full Post »

Un aparatoso incendio en una vieja fábrica de alfombras obliga a cortar varias calles

Las llamas se propagaron rápidamente por el material almacenado y el fuego provocó el derrumbe del techo de la tercera planta

M. J. MORA / J. A. MAS El aparatoso incendio que ayer por la tarde se originó en la antigua fábrica de Alfombras Imperial, situada en pleno casco urbano de Crevillent, causó un importante revuelo en la localidad, ya que además de la gran altura que alcanzaron las llamas y de la intensa columna de humo que se apreciaba en toda la localidad, el tráfico se vio afectado por el siniestro.
Según los datos facilitados por los responsables del Parque Comarcal de Bomberos, el aviso del siniestro se recibió en la central en torno a las 18.40 horas, e instantes después, cuando los efectivos llegaron al lugar del incendio las llamas se habían propagado con mucha rapidez y ya salían por todos los lados de la nave. Hasta el lugar del incendio, cuyo origen se desconoce por el momento, se desplazó toda la dotación del parque de Elche y del subparque de Crevillent, compuesta por catorce bomberos con un coche de jefatura, dos primeras salidas, dos nodrizas y un autoescala de Elche, al que se sumó otro de la Vega Baja para realizar tareas de apoyo.
Al parecer, la intensidad de las llamas provocó a los pocos instantes de iniciarse el fuego el desplome de la techumbre del tercer piso de la nave, donde al parecer se iniciaron las llamas y donde había una gran cantidad de material almacenado, concretamente de tejidos procedentes de la antigua actividad de la empresa a pesar de que la misma se encuentra abandonada.
Por ello, los bomberos tuvieron que apostarse en distintos flancos de la manzana que ocupa la nave para intentar controlar las llamas, algo que en torno a las 21.30 horas se daba por hecho, aunque se calculaba que las tareas de extinción iban a prolongarse durante horas debido a que el desplome del techo hacía más difícil la completa erradicación del fuego.
Por su parte, los agentes de la Policía Local de Crevillent procedieron a cortar el tráfico rodado y el tránsito de los peatones en varias calles cercanas al lugar del incendio, lo que obligó a regular la circulación por los alrededores, ya que debido a la hora del suceso había mucho tránsito de vehículos. Los agentes de la Policía Local desviaron el tráfico de esa zona hacia la carretera nacional N-340 con el fin de facilitar las tareas de extinción de los bomberos y el paso de los vehículos de emergencias.
Con este ya son varios los incendios declarados en estas naves abandonadas de la localidad y que, en algunos casos, todavía contienen materiales almacenados que arden con mucha facilidad. Los vecinos de la zona han denunciado en varias ocasiones la situación de abandono de las infraestructuras industriales, en las que suelen entrar indigentes a pasar la noche. De hecho, varios vecinos apuntaron ayer mismo que durante los últimos días se ha visto entrar y salir a algunas personas de la nave siniestrada.
La Guardia Civil también ha intervenido en el suceso y ha hecho cargo de las diligencias que deberán determinar si el fuego fue fortuito o, por el contrario, fue intencionado.

Font: Diario Información 7-X-2011

Read Full Post »

El passat diumenge 12 de juny visitàrem el patrimoni industrial de Crevillent. En aquesta “visita per mes” organitzada per l’AVAI, també hi van participar dues associacions de la població catifera: la Colla Ecologista-Cultural “el Campanà” i l’associació pel patrimoni industrial crevillentí El Nyuc Carrillero.

La visita començà passades les 11:15 del matí a la plaça del Salitre, on es va fer una introducció sobre el procés d’industrialització de Crevillent. Ja aquí, es va deixar constància que es impossible entendre la història industrial de la vila sense la producció de catifes. Un sector tan especialitzat que, fins i tot, ha estat denominada com “Crevillent, Ciudad de la Alfombra”.

Fàbrica Viuda de Lledó

Al llarg de la visita es va fer un seguiment continu d’aquesta història industrial de Crevillent a través dels béns que hi vam visitar però, a grans trets, es podria resumir la industrialització crevillentina en uns espais temporals ben definits i d’una manera tardana i precària – com en qualsevol municipi del País Valencià a excepció d’Alcoi. Durant tot el segle XIX i bona part del segle XX es treballava amb telers manuals, fins i tot després de l’entrada dels primers telers mecànics a principis de segle XX. Amb la introducció de l’electricitat en la dècada de 1920, es construeixen les primeres naus industrials i s’amplien els petits tallers familiars. No serà però, fins ben entrada la dècada de 1940 quan es produeix una autèntica revolució tecnològica, es construeixen i s’amplien una gran quantitat de naus industrials i comencen a formar-se les empreses punteres del sector. Aquest enlairament continuarà fins a 1960, l’època daurada de la catifa, el major esplendor en productivitat

i en construcció i ampliació de naus industrials.

En la dècada dels ’70 comencen les crisis, les mobilitzacions i el tancament massiu de grans empreses, que s’agreujarà als anys 80, 90 i 2000. Tot per la manca de capital que aposte per la renovació tecnològica i per l’entrada massiva de productes provinents d’Àsia i Àfrica.

Fàbrica de Catifes La Universal

Després de la introducció i amb el sol pegant amb prou gana, la visita avançà cap a la Fàbrica de Catifes Viuda de Lledó. El conjunt industrial que es manté té els segons cossos de fàbrica més antics conservats a la població, de finals del segle XIX, així com l’ampliació ocorreguda als anys 40 i, una segona ampliació als anys ’60. La fàbrica s’estructura sobre un pati central on es disposaven les diverses activitats del procés catifer. Actualment altres dos cossos de fàbrica han desaparegut i, allò restant, està pendent d’enderroc per a la construcció d’edificis i un gran aparcament.

Virant cap a l’esquerra, per l’avinguda de Madrid, vam passejar pel primer barri obrer de la població que vam veure. Fou construït en la dècada de 1950 i es tracta d’unes illes de planta hipodàmica amb cases d’una altura unifamiliars. Avui en dia encara hi queden racons on es conserven una bona quantitat d’exemples, si bé és cert que estan desapareixent d’una manera accelerada per a la construcció de grans blocs de vivendes.

Pujant pel carrer Cor de Jesús, ens vam aturar a la fàbrica de catifes La Universal la qual ocupa quasi la totalitat d’una illa d’edificis. La resta arqueològica mostra dues parts ben diferenciades, la part més antiga, de la dècada de 1940 (un dels més bonics exemples d’arquitectura industrial de la vila) i diverses naus industrials de la dècada de 1960.

Mentre caminàvem fins a la següent fàbrica de la visita i, ja que el passeig caminava pel centre de la població, ens vam detindre a diversos bens productes de l’edat contemporània: l’antic hospital, les cases burgeses de la Plaça del Passeig i del carrer Llavador, l’antic Cinema Iris i l’Antic Llavador (dels segle XVIII). En aquests moments la visita es va dinamitzar amb aportacions molt interessants d’alguns dels assistents que van conferir al passeig un sabor agradable i participatiu per aportar dades de la història de Crevillent.

La Fàbrica Gran. Hijo de Augusto Mas

I en aquests moments és quan vam arribar a La Fàbrica Gran, la primera fàbrica de catifes de l’estat (fundada en 1823) on, a la seua resta industrial, es pot observar tot el procés d’industrialització de Crevillent. L’indret perfecte per situar l’inexistent Museu de la Catifa tant per la seua localització com per la seua història. S’hi troba cantonera entre els carrers Verge del Carme i Teixidors (no sembla curiós aquesta denominació), el qual descendeix suaument per morir a la Rambla; aquí, es poden observar cossos de fàbrica de 1860 i 1890, la primera nau industrial de la població (1923) i una segona de 1960. A més, a la façana del carrer del Carme, se situava la casa de l’amo, Augusto Mas, que anteriorment a vivenda, va ser una fàbrica d’espardenyes.

En aquest punt de vital importància per a la història catifera de Crevillent ens vam detindre una bona estona, no sols per la quantitat de dades que hi ha, sinó també explicar aspectes rellevants de l’immoble com, per exemple, el procés de producció de la primitiva nau industrial, l’única a la població en usar una corretja de transmissió per moure tots els telers. Però també va haver-hi aquest deteniment pel fet de crear consciència sobre el nostre patrimoni industrial, tot i la importància de La Fàbrica Gran, l’Ajuntament té planejat enderrocar tot el conjunt a excepció del cos de fàbrica cantoner de 1890 amb l’argument que, aquest, “és l’únic que mostra una rellevància arquitectònica”. I una merda!, si la primera nau industrial de la vila no és important, hem de plantejar-nos seriosament quina classe de governants volem a la nostra població.

Mirador del C. Ribera cap a la Rambla on s'observa la Fàbrica Gran a l'esquerra i les cases burgeses amb el seu hort a la dreta

Amb l’atenció posada a La Fàbrica Gran, on faríem un seguit des d’altres perspectives, vam continuar fins al nou llavador, avui transformat en Biblioteca Municipal, l’escola pública Primo de Rivera (antiga fàbrica de calces i, ans, dos molins) i el Pont de l’Institut, construït en 1902 amb tres arcades i dos ulls entre d’elles, totalment de pedra.

Avançant pel carrer Ribera, ens vam detindre en un mirador des d’on es pot contemplar el casc antic, el conjunt de La Fàbrica Gran i la Rambla. Aquesta vista ha estat un lloc de contemplació i ha motivat a pintors dels segle XIX i fotògrafs del segle XX a plasmar la meravellosa vista que s’hi contemplava: un autèntic pulmó verd format per horts des de temps àrabs, amb la vila vella de fons des d’on sobresortia un esplendorós castell i que, avui en dia, tan sols queda un record d’allò que va ser. Amb la urbanització de l’anomenat “vacío central” (sic), és a dir, la Rambla de Crevillent, en 2007, es van destruir uns dels més meravellosos i valuosos vestigis d’horts urbans amb estructuració musulmana (palmeres que fan ombra als fruiters i, aquests, fan ombra a les hortalisses) de la península. I això si no contem amb la destrucció del castell en la dècada de 1920…

Seguírem pel carrer Ribera fins al buit creat per la destrucció del Teatre Chapí, tombat per construir la nova escola teatre (o, almenys, això diu el cartell que porta més de cinc anys posat al seu solar) i, d’allí, a la Casa dels Pérez-Adsuar, els amos de l’empresa de catifes més gran de l’estat: Alfombras Imperial.

Escala a l'interior de la Torre de la Casa dels Pérez Adsuar

La vivenda, construïda amb un estil neocasticista, suposa un dels pocs exemples de vivenda burgesa aïllada de la població amb un espai enjardinat al seu voltant. La seua decoració és austera, havent-hi un petit frontó trencat al capdamunt de la porta. De tot el conjunt destaca la torre, que allotja l’escala de les diverses plantes. I ja que una de les assistents viu en aquella casa, doncs ens la va ensenyar, vam pujar al terrat a través de les escales per observar les espectaculars vist que es veuen des del centre del poble.

També ens vam adonar que, des d’allí, es veia perfectament la fàbrica de la Imperial (avui ja no es veu tot el conjunt perquè hi ha blocs d’edificis entre mig), el control total dels treballadors tant des de dins com des de fora de la fàbrica. I ja que la visualitzàvem, després d’estar-hi una estoneta al terrat, vam anar cap a ella per explicar-la i donar per acabada la visita.

Ja davant d’ella, amb una calor sufocant, vam mostrar el gran conjunt industrial de la fàbrica. Són quatre illes interconnectades entre sí mitjançant passarel·les i túnels on també hi ha un barri obrer al seu voltant. Des d’on estàvem es podia observar la majoria dels cossos de fàbrica però, no obstant, després de l’explicació històrica, li vam donar la volta a peu per observar el seu tamany.

Façana principal d'Alfombras Imperial

La resta industrial conserva edificis dels anys ’20, ’40 i ’60. De la primera construcció no hi vam poder observar res perquè fiquen endins del pati interior; tan sols la ximenera despuntava lleugerament sobre el conjunt. L’ampliació dels anys ’40 va ser la més important i la més interessant ja que, tot i que a la resta de la població ja es construïen naus industrials aquí, degut a l’orografia del terreny, encara es van realitzar cossos de fàbrica de planta longitudinal. No obstant això, és en aquests moments quan la fàbrica es converteix en la més important indústria catifera de l’estat espanyol. L’última ampliació, dels anys ’60, fou deguda per l’adquisició de nous telers automàtics; dues naus industrials s’alçaren a ambdós costats del cos principal de la fàbrica.

Fa uns anys, una de les naus va sofrir un incendi que cremà el sostre i centenars de cartonatges. Tot i que les causes no foren esclarides, la fàbrica va estar comprada temps enrere per a la construcció de pisos que, amb la crisi, no avançaren però, també és cert, que a la fàbrica s’endinsen molts joves i no tant joves per fer bestieses al seu interior així que, des d’aquí, deixarem l’interrogant per al lector.

Finalment, davant de la Imperial es va fer el comiat de la visita amb una breu reflexió sobre la situació tan desfavorida del que consta el Patrimoni Industrial de Crevillent i, en general, tot el patrimoni de la vila, veient-se reflectit al llarg de la visita i que, malauradament i mentre el govern municipal no canvie de mans, tot fa entreveure que les coses no milloraran pas.

Read Full Post »

Visites d’AVAI per a juny

Este diumenge, dia 12 de juny, AVAI tanca el seu programa d’Una visita per mes… del curs 2010-2011 amb dues activitats molt interessants.

A Crevillent visitarem, de la mà de l’historiador de l’art i membre d’AVAI, Manuel Carreres, els immobles producte de la industrialització.

La visita, organitzada per AVAI, la Colla ecologista-cultural el Campanà i el portal de Patrimoni Industrial el Nyuc Carrillero, començarà a les 11:00 del matí des de la plaça del Salitre, amb una durada aproximada d’hora i mitja.

Es mostrarà espectaculars exemples d’antigues fàbriques de catifes, hui en dia totalment abandonades, i vivendes d’habitatge de les diferents classes socials. Passejarem per davant de la fàbrica de la Viuda, d’un barri obrer, de la fàbrica La Universal; pel centre de la ciutat, amb els seus llavadors, antic cine i vivendes burgeses. Continuarem per la fàbrica Gran i la fàbrica Imperial; i finalitzarem la ruta en un barri de vivendes obreres.

Per altra banda, a Alcoi se celebrarà una segona visita guiada per Elisa Beneyto i Lluís Vidal, al Cementeri Municipal, donada la gran acceptació de l’anterior. Es farà una exposició basada en l’estudi realitzat per ells, tot conjugant la història i l’art que conté aquest recinte, exemple d’una societat industrial.

Esteu tots convidats! Esperem la vostra assistència!

Read Full Post »

Eren les sis i mitja passades de la matinada aproximadament, una trucada telefònica avisa als bombers: una de les naus industrials de l’antiga fàbrica Alfombras Imperial de Crevillent estava en flames. La llum del foc i del sol donaven el bon dia; unes hores més tard, tot estava sufocat.

Uns dies després però, els veïns del Barri de les Casetes de la Imperial i partits polítics de l’oposició, decidiren manifestar-se respecte a la situació en que es trobava la fàbrica ans i després de l’incendi. Exigències de responsabilitats i de crítiques sobre el trist estat actual de conservació i abandó que sofreix aquell conjunt industrial; alhora paraules buides de respecte i faltes de coherència cap a aquest vestigi industrial de la localitat que més endavant esclariré. Després d’aquestes paraules, el silenci.

Ja ha passat més d’un any des d’aquella notícia i, si més no, aquella nau industrial continua de la mateixa manera que els bombers la deixaren, és a dir, apagada.

Moment de l'incendi a una de les naus de La Imperial

Destapem el que diu l’hemeroteca. Sortia al Diario Información el dissabte 10 d’octubre de 2009 que, a les 6:45, es donava l’alarma que l’antiga fàbrica de catifes la Imperial s’estava cremant. Una vintena de bombers de diversos punts de la província vingueren a sufocar-lo; tres hores després, l’incendi estava controlat i, a les 14:30, ja no hi restava ningú per allí treballant.

L’endemà, al mateix diari, veïns del barri i el grup Compromís exigien a l’Ajuntament responsabilitats i mesures. Una setmana després, es va manifestar el PSOE. Per part de l’alcaldia, ni una paraula, silenci administratiu.

Efectivament, el govern municipal no es va pronunciar, ni tan sols per dir que no era “competència seua”, tan habitual en les seues declaracions. Res!, ni unes paraules de menyspreu a la resta de grups polítics, ni un “quan vostès estaven governant…” (d’això fa més de quinze anys). Que lamentable! Ara bé, la postura de l’oposició tampoc va ser molt exemplar: “prendre mesures de responsabilitats”, “un projecte d’urbanització estancat”, etc. etc. Incompetència total per part d’uns i d’altres. Res que ens sorprenga.

De tot aquest enrenou, hi ha alguns aspectes a les notícies que inciten a manifestar-me. El primer, en termes genèrics, és a la total ignorància cap a aquest important immoble de patrimoni industrial (del que parlarem més endavant). El segon, a la reflexió: “El interior de la nave estaba prácticamente vacío, con algunas bobinas de hilo viejo y material para el tratamiento de los dibujos de las alfombras.”

Personalment, puc acreditar l’estat de l’interior de la nau ans de cremar-se, i vaig a explicar-ho. Un dia, passejava jo per aquells carrers reticulars formats per la fàbrica i el seu barri obrer i, de sobte, vaig descobrir que la porta de la nostra nau industrial estava oberta. La curiositat i l’emoció foren més fortes que qualsevol altre sentiment, i vaig decidir entrar.

Un pols inquietant s’alçava en cada pisada i, quina sorpresa la meua al descobrir antics telers de ferro de la segona revolució industrial de la localitat, ocorreguda als anys ’60, tots amuntegats a un costat de la nau. Per terra, i a tot arreu, fils, bobines i més fils, dissenys de catifes en format A4 i centenars, què dic centenars, milers de cartonatges! allà, tots tirats als fons. Vaig fer unes quantes fotografies, vaig agafar uns quants dissenys de catifes en paper (tan sols havien dos models), i me’n vaig anar.

Entrada il·legal a una propietat privada? Espoli de patrimoni industrial? Bé, digueu com vulgueu que jo respondré a que, gràcies a aquesta acció, queda el registre de la situació de la nau industrial ans de cremar-se i uns dissenys de catifes bellíssims, d’estil persa.

Façana principal del complexe industrial

Bo, aclarit açò, passem a la primera qüestió; sí, aquella sobre la ignorància. Anem a intentar crear un poc de memòria, reconeixement i respecte del que tenim els crevillentins, industrialment parlant.

La fàbrica d’Alfombras Imperial va ser creada per Antonio Pérez Adsuar com una petit taller familiar d’estores, en la dècada de 1920. La seua progressió va ser imparable, tant que, als anys ’40, ja es trobava al capdavanter en la producció d’estores i catifes. La construcció dels cossos de fàbrica sota el Calvari es va produir en la dècada de 1950. Es tracta d’un gran conjunt fabril amb un cos central ocupant una illa sencera, i tres naus de menor tamany al seu voltant connectats a través de corredors i passadissos. Sota el conjunt, es construí un barri obrer amb cases unifamiliars d’una planta formant, tots els elements, un indret industrial amb urbanisme reticulat.

A la fàbrica es realitzava tot el procés productiu, des de l’arribada de la matèria primera fins a l’emmagatzematge i distribució, passant per la carda, el tintat, el preparat, el tissatge i l’acabament. Així, era una factoria autosuficient i, en la dècada de 1960, es va convertir en la major empresa de catifes de l’estat fins al seu tancament, ocorregut ara fa uns anys.

El desconeixement d’aquest petit però important fragment de la nostra història fa embravir-me davant les acusacions i declaracions que realitzen les persones que, cada setmana, discuteixen sobre els problemes de la nostra vila. Paraules que expressen la lamentable situació en que, encara avui (quasi un anys després), es troba el PGOU de la localitat, encara sense aprovar i, per tant, encara sense tindre la possibilitat de requalificar els terrenys on l’indret s’assenta, és a dir, canviar-ho de sòl industrial a sòl urbanitzable. Perquè aquesta és la finalitat de tot: enderrocar la fàbrica per a construir tres-cents habitatges.

Unes altres paraules advoquen per l’actuació de mesures efectives; mesures que, per altra banda, cap dels partits polítics dóna. Enlloc de tant maleir al contrari, no seria el moment d’oferir possibilitats reials i de preservació a la resta industrial? Per exemple, usar-la com un centre d’interpretació de la catifa, o teatre, oficines, escola, centre d’estudis, cinema, poliesportiu, o qualsevol cosa que implique un gran terreny? Un centre de la joventut, tant de moda actualment per les noticies aparegudes on diuen que va a construir-se un de nou, enderrocant la casa del metge? Realment això és necessari?

I després d’aquestes preguntes, és quan comencem a lligar les coses i quan es troben un cúmul de proves: una antiga fàbrica abandonada, un sòl golós per la seua localització, una espera a l’aprovació del Pla General, i un incendi.

No vaig a fer la conclusió més fàcil perquè, al meu parèixer, pense que l’incendi no ha estat intencionat. Més ve pareix una acció d’uns joves ignorants que, al seu amagatall (era ben fàcil endinsar-se a aquella nau), se’ls va caure cendra d’allò que estaven fumant i, les partícules de pols mesclades amb les restes de llana, van fer que això començara a prendre, cremant sense pietat tot el que allí es trobava.

Aspecte actual de la nau incendiada

A més, un incendi provocat en plena crisi econòmica, sense cap opció per urbanitzar a curt termini, no tindria cap sentit. Els especuladors volen i veuen els diners el més aviat possible, no pas després d’uns mesos. Així que, en certa mesura, hem d’agrair a la crisi la “salvació” d’aquest indret industrial.

Amb aquestes reflexions m’assalten nous dubtes. Una vegada incendiada, vaig anar per aquell barri per fer unes fotografies des de l’exterior a les conseqüències del sinistre. Recorde ben bé aquella imatge: cartonatges, fustes, bigues per terra socarrades i allà, al fons, en una zona on el foc no va arribar, el buit. El buit d’uns telers de la segona revolució industrial que el foc no va arrasar i que, possiblement, ja no es trobaven a l’interior quan es va produir. Qui se’ls emportà? On? I el més important, per ventura els amos sabien del perill de mantindre els antics telers allà? O simplement els van vendre com a ferralla? Tantes incògnites, tan poques respostes.

Per desgràcia, açò és una realitat que s’ol al poble, i no pel fum del foc. La crema d’una part d’aquest bell exemple de patrimoni industrial crevillentí, hagués pogut estar el pic de l’iceberg, el moment que fa despertar les ments adormides, però tots continuaren dormint. I aquest article mai no podrà fer el soroll d’un gran despertador.

Avui en dia, després de més d’un any d’aquell incendi, la realitat es fa més crua que el drama: deixadesa, oblit i abandó. El pròxim pas quin serà? L’enderroc? El dia que això tinga lloc, no només s’esborrarà un element patrimonial més de la vila, caurà la memòria de centenars de treballadors que, amb el seu suor, van aconseguir alçar i posar en moviment els telers de la major indústria catifera de l’estat durant vuitanta anys; s’esborraran les generacions que escoltaren els sorolls de les llançadores, que oloraren el tuf dels tintats, que veien dia a dia catifes passar per a repassar-li els dobles. Tot això seran tan sols uns records que quedaran encapsats en les ments d’aquelles persones. És hora de posar-se a la feina.

Fonts:

Diario Información. 10, 11 i 24 d’octubre de 2009. 21 de maig de 2010.

Edició digital de La Verdad. 10 d’octubre de 2009.

Arxiu fotogràfic propi (imatges de l’1 de novembre de 2009)

Manuel Carreres

Read Full Post »