Notícia de hui publicada en El País:
Un llibre recull la cartografia històrica de la ciutat de València del 1608 al 1944
Com l’argument d’una novel.la d’Arthur Conan Doyle —o en la versió best-seller global, de Dan Brown—, fa trenta anys que els arquitectes Luis Perdigón i Amando Llopis exploren plànols i mapes de la ciutat de València com si tractaren de trobar la pista d’un tresor ocult o el corredor per a arribar a una tomba secreta en algun racó del paisatge urbà. Ara, aquesta insistència cartogràfica s’ha condensat en un llibre, Cartografía histórica de la ciudad de Valencia (1608-1944), que recull i amplia investigacions anteriors i que ha estat editat per la Universitat Politècnica. «Des de la meitat dels anys setanta», assenyala Luis Perdigón, «podem dir que comença el nostre interés per la ciutat i la seua representació. A nosaltres ens interessava molt l’obra de Manuel Sanchis Guarner, els seus treballs d’investigació, de geografia, d’història, etc., i allò que podem dir l’espai físic que ocupa la ciutat, la seua forma i com es fa. «I, a més», continua Tito Llopis, «com que som arquitectes, això suposa un espai per a intervindre i entendre on intervenim». L’any 1983 Llopis i Perdigón organitzaren una exposició al Col.legi d’Arquitectes sobre cartografia municipal de la ciutat de València que va ser el punt de partida de la seua investigació. «Quan començàrem a plantejar-nos fer un altre llibre de cartografia», assenyala Llopis, «la primera idea fou fer un segon volum del primer llibre publicat, però a partir de la documentació nova que havíem trobat, sobretot pel que fa la part més antiga, ens vam animar, en veure tot el nou material gràfic que havia anat apareixent, a fer una nova publicació des dels orígens de la cartografia local.
Vista aérea de la zona de El Cabanyal y la Malva-rosa de Valencia de 1944.-
El llibre està dividit en una sèrie de capítols que inclouen la història de la ciutat i la seua representació amb els mapes de Manceli i de Tosca del 1608 i del 1704, respectivament, com les primeres cartes municipals fiables o els intents successius d’eixamplament per part de la burgesia del vuit-cents.»Els plànols», diu Llopis, «es poden manipular, per descomptat. En el període de la Il•lustració es van dibuixar els jardins d’una manera determinada i la influència dels francesos va fer que alguns jardins, com la Glorieta, es mostraren com si foren jardins francesos».
El fenomen urbà
«Tot això», continua Llopis, «canviarà profundament amb l’aparició de la fotografia, que mostra la realitat per primera vegada». «La cartografia municipal», assenyala Perdigón, «ens permet veure quina ha estat la lògica de la transformació de la ciutat, quines coses han hagut de passar perquè es produïsca aquesta transformació». «I també al contrari», fa Llopis, «quan el projecte no es tira endavant, perquè no ha acabat fent-se». «De vegades», apunta Perdigón, «amb la paradoxa interessant que no s’ha arribat a fer, però sí que, per contra, continua influint allò que no s’ha fet. I això determina qüestions molt estructurals de la ciutat. I ací tenim un exemple molt discutit, polèmic, i que continua debatent-se, com la prolongació del passeig a la Mar de la ciutat. Tot això ens ajuda a reconéixer avui en dia en quina ciutat vivim».
El volum anterior de cartografia municipal que van editar amb l’editorial Faximil Edicions Digitals acabava l’any 1929, a l’època en què es comença a dibuixar el gran plànol de la ciutat moderna. «Aquest gran mapa Plano del Término Municipal de Valencia, que nosaltres anomenem cadastral», comenta Llopis, «és un plànol que s’inicia l’any 1929 i que s’acaba l’any 1944; és un treball excepcional, que podia haver donat material per a fer un llibre sencer, i que servirà com a base del Pla General d’Ordenació General de la ciutat que redactà la Direcció General d’Arquitectura l’any 1944». «A partir dels anys trenta», continua Perdigón, «naixerà un nou àmbit, la ciutat i el territori que la circumda, que nosaltres hem definit com la ciutat dispersa i inacabada». «Un altre factor decisiu», intervé Llopis, «és l’arribada de la fotografia aèria, que produeix canvis significatius a l’hora de representar la ciutat». «Podem dir», afegeix Perdigón, «que fa desaparéixer la imatge o la noció d’harmonia que havia estat una de les constants de les imatges i de les planimetries fetes des del segle XVI i es comença a veure la ciutat com un fenomen urbà dispers». Com a novetat respecte dels treballs anteriors, el llibre ha incorporat uns DVD com a eines de treball que en faciliten la lectura, tant per als especialistes com per a un lector domèstic. «Una de les coses», diu Llopis, «que hem comprovat és la gran fascinació que hi ha entre la gent per la representació de la ciutat on viu i això ho hem confirmat en les exposicions que hem organitzat. Fem aquesta faena perquè sempre hem pensat que qui no coneix bé la seua ciutat difícilment podrà aportar alguna cosa positiva. I aquest és el sentit dels nostres treballs. Ningú no pot queixar-se del fet que no té documents per a conéixer la seua ciutat. I aquest treball que hem fet ara és un pas absolutament definitiu». «Ara, els ciutadans», assenyala Perdigón, «tenen un instrument per a saber i estudiar com era la ciutat en el segle XIX o al començament del segle xx». «Veure», conclou Llopis, «una ciutat on s’inicien molts projectes que no s’acaben mai».
Plano de nuevas líneas para Valencia de Javier Goerlich, de 1929.-
arqueologiaindustrial.wordpress.com 