Si bé no existeix una definició acceptada de forma generalitzada per al terme patrimoni industrial, podria dir-se que es tracta del conjunt de bens immobles i mobles des període industrial-capitalista. En la realitat, no obstant, quan es parla de patrimoni industrial -inclòs quan ho fa un organisme com el TICCIH (The International Committee for the Conservation of the Industrial Heritage)- es tendeix a reduir-lo quasi exclusivament a les construccions més rellevants que per l’antiguitat o per les seues característiques arquitectòniques, i inclòs estètiques, resulten més visibles. Així, segueix predominant una visió monumentalista del patrimoni industrial en la que la realitat es substituïda per una imatge del passat, fragmentària i a trossejada.
A aquesta situació contribueix l’ambigüitat de la legislació -i, conseqüentment, el desinterès i escàs recolzament de l’Administració-, la falta de consideració social del que, tal vegada per quotidià, no es valora en absolut, i la confusió a que ha contribuït la pròpia arqueologia industrial, més interessada en un principi en la protecció d’aquelles restes més significatives de la primera revolució industrial britànica. Per altra banda, hi ha que considerar també l’herència renaixentista de la preeminència de les Belles Arts, en la que es valoren en un extrem les grans manifestacions en totes les ordres. Desfer-se del caràcter monumentalista és una de les primeres tasques a que ens enfrontem si volem evitar la desaparició total d’aquestos bens ja de per sí extraordinàriament deteriorats.
Per tant, hauria de considerar com patrimoni industrial totes les restes materials, bens mobles i immobles, amb independència del seu estat de conservació, de la cultura material de la societat industrial-capitalista. Els seus límits cronològics, variables òbviament segons àrees geogràfiques, abraçarien des de la protoindustrialització fins el moment en que una determinada tecnologia en ús comença a ser descartada.
Formarien, així, part del patrimoni industrial totes les restes físiques generades per les activitats productives de tots els sectors industrials, els destinats a l’explotació de recursos naturals, a la transformació de productes agrícoles, a la producció d’energia, indústria química i bens manufacturats, i als referits a transports i comunicacions, habitatge i llocs de sociabilitat i oci, serveis d’utilitat pública, objectes de la vida quotidiana i, inclòs, fonts documentals com poden ser arxius d’empreses, enquestes orals, pel·lícules, fotografies, mapes, etc.
Per suposat, açò significa la totalitat de les manifestacions materials produïdes per la societat contemporània, però en absolut vol dir que tot allò siga susceptible de ser conservat. Sí, en canvi, deu ser estudiat i enregistrat adequadament amb la fi de produir uns coneixements històrics que sols així podrem obtindre.
Al País Valencià, a pesar d’haver-se portat a cap algunes tímides actuacions, encara queda molt de treball per fer. Una de les més interessants, que es continua realitzant cada any, són els inventaris de patrimoni industrial que, per comarques, realitza la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura en col·laboració amb la Universitat de València. Així mateix, aquest últim organisme va crear en 2003, mitjançant un conveni amb la Conselleria d’Infraestructures i Transports, la càtedra Demetri Ribes, l’objectiu final del qual és el desenvolupament i materialització del futur Museu del Transport i del Territori de la Comunitat Valenciana.
_________________________________________________________________________________________________________________
Patrimonio Industrial
Si bien no existe una definición aceptada de forma generalizada para el término patrimonio industrial, podría decirse que se trata del conjunto de bienes inmuebles y muebles del periodo industrial-capitalista. En la realidad, sin embargo, cuando se habla de patrimonio industrial -incluso cuando lo hace un organismo como el TICCIH (The International Committee for the Conservation of the Industrial Heritage)- se tiende a reducirlo casi exclusivamente a las construcciones más relevantes que por su antigüedad o por sus características arquitectónicas, e incluso estéticas, resultan más visibles. Así, sigue predominando una visión monumentalista del patrimonio industrial en la que la realidad es sustituida por una imagen del pasado, fragmentaria y troceada.
A esta situación contribuye la ambigüedad de la legislación -y, consecuentemente, el desinterés y escaso apoyo de la Administración-, la falta de consideración social de lo que, tal vez por cotidiano, no se valora en absoluto y la confusión a que ha contribuido la propia arqueología industrial, más interesada en un principio en la protección de aquellos restos más significativos de la primera revolución industrial británica. Por otra parte hay que considerar también la herencia renacentista de la preeminencia de las Bellas Artes, en la que se valoran en un extremo las grandes manifestaciones en todos los órdenes. Deshacerse del carácter monumentalista es una de las primeras tareas a que nos enfrentamos si queremos evitar la desaparición total de estos bienes ya de por sí extraordinariamente deteriorados. Por lo tanto, habría que considerar como patrimonio industrial todos los restos materiales, bienes muebles e inmuebles, con independencia de su estado de conservación, de la cultura material de la sociedad industrial-capitalista. Sus límites cronológicos, variables obviamente según áreas geográficas, abarcarían desde la protoindustrialización hasta el momento en que una determinada tecnología en uso empieza a ser descartada.
Formarían, por lo tanto, parte del patrimonio industrial todos los restos físicos generados por las actividades productivas de todos los sectores industriales, los destinados a la explotación de recursos naturales, a la transformación de productos agrícolas, a la producción de energía, industria química y bienes manufacturados, y los referidos a transportes y comunicaciones, vivienda y lugares de sociabilidad y ocio, servicios de utilidad pública, objetos de la vida cotidiana e, incluso, fuentes documentales como puedan ser archivos de empresas, encuestas orales, películas, fotografías, mapas, etc.
Por supuesto, esto significa la totalidad de las manifestaciones materiales producidas por la sociedad contemporánea, pero en absoluto quiere decir que todo ello sea susceptible de ser conservado. Sí, en cambio, debe ser estudiado y registrado adecuadamente con el fin de producir unos conocimientos históricos que sólo así podremos obtener.
En la Comunitat Valenciana, a pesar de haberse llevado a cabo algunas tímidas actuaciones, todavía queda mucho trabajo por hacer. Una de las más interesantes, que se continúa realizando cada año, son los inventarios de patrimonio industrial que, por comarcas, realiza la Dirección General de Patrimonio de la Conselleria de Cultura en colaboración con la Universitat de València. Asimismo, este último organismo creó en 2003, mediante un convenio con la Conselleria d’Infraestructures i Transports, la cátedra Demetrio Ribes, cuyo objetivo final es el desarrollo y materialización del futuro Museo del Transporte y del Territorio de la Comunitat Valenciana.
