El passat diumenge 12 de juny visitàrem el patrimoni industrial de Crevillent. En aquesta “visita per mes” organitzada per l’AVAI, també hi van participar dues associacions de la població catifera: la Colla Ecologista-Cultural “el Campanà” i l’associació pel patrimoni industrial crevillentí El Nyuc Carrillero.
La visita començà passades les 11:15 del matí a la plaça del Salitre, on es va fer una introducció sobre el procés d’industrialització de Crevillent. Ja aquí, es va deixar constància que es impossible entendre la història industrial de la vila sense la producció de catifes. Un sector tan especialitzat que, fins i tot, ha estat denominada com “Crevillent, Ciudad de la Alfombra”.
Fàbrica Viuda de Lledó
Al llarg de la visita es va fer un seguiment continu d’aquesta història industrial de Crevillent a través dels béns que hi vam visitar però, a grans trets, es podria resumir la industrialització crevillentina en uns espais temporals ben definits i d’una manera tardana i precària – com en qualsevol municipi del País Valencià a excepció d’Alcoi. Durant tot el segle XIX i bona part del segle XX es treballava amb telers manuals, fins i tot després de l’entrada dels primers telers mecànics a principis de segle XX. Amb la introducció de l’electricitat en la dècada de 1920, es construeixen les primeres naus industrials i s’amplien els petits tallers familiars. No serà però, fins ben entrada la dècada de 1940 quan es produeix una autèntica revolució tecnològica, es construeixen i s’amplien una gran quantitat de naus industrials i comencen a formar-se les empreses punteres del sector. Aquest enlairament continuarà fins a 1960, l’època daurada de la catifa, el major esplendor en productivitat
i en construcció i ampliació de naus industrials.
En la dècada dels ’70 comencen les crisis, les mobilitzacions i el tancament massiu de grans empreses, que s’agreujarà als anys 80, 90 i 2000. Tot per la manca de capital que aposte per la renovació tecnològica i per l’entrada massiva de productes provinents d’Àsia i Àfrica.
Fàbrica de Catifes La Universal
Després de la introducció i amb el sol pegant amb prou gana, la visita avançà cap a la Fàbrica de Catifes Viuda de Lledó. El conjunt industrial que es manté té els segons cossos de fàbrica més antics conservats a la població, de finals del segle XIX, així com l’ampliació ocorreguda als anys 40 i, una segona ampliació als anys ’60. La fàbrica s’estructura sobre un pati central on es disposaven les diverses activitats del procés catifer. Actualment altres dos cossos de fàbrica han desaparegut i, allò restant, està pendent d’enderroc per a la construcció d’edificis i un gran aparcament.
Virant cap a l’esquerra, per l’avinguda de Madrid, vam passejar pel primer barri obrer de la població que vam veure. Fou construït en la dècada de 1950 i es tracta d’unes illes de planta hipodàmica amb cases d’una altura unifamiliars. Avui en dia encara hi queden racons on es conserven una bona quantitat d’exemples, si bé és cert que estan desapareixent d’una manera accelerada per a la construcció de grans blocs de vivendes.
Pujant pel carrer Cor de Jesús, ens vam aturar a la fàbrica de catifes La Universal la qual ocupa quasi la totalitat d’una illa d’edificis. La resta arqueològica mostra dues parts ben diferenciades, la part més antiga, de la dècada de 1940 (un dels més bonics exemples d’arquitectura industrial de la vila) i diverses naus industrials de la dècada de 1960.
Mentre caminàvem fins a la següent fàbrica de la visita i, ja que el passeig caminava pel centre de la població, ens vam detindre a diversos bens productes de l’edat contemporània: l’antic hospital, les cases burgeses de la Plaça del Passeig i del carrer Llavador, l’antic Cinema Iris i l’Antic Llavador (dels segle XVIII). En aquests moments la visita es va dinamitzar amb aportacions molt interessants d’alguns dels assistents que van conferir al passeig un sabor agradable i participatiu per aportar dades de la història de Crevillent.
La Fàbrica Gran. Hijo de Augusto Mas
I en aquests moments és quan vam arribar a La Fàbrica Gran, la primera fàbrica de catifes de l’estat (fundada en 1823) on, a la seua resta industrial, es pot observar tot el procés d’industrialització de Crevillent. L’indret perfecte per situar l’inexistent Museu de la Catifa tant per la seua localització com per la seua història. S’hi troba cantonera entre els carrers Verge del Carme i Teixidors (no sembla curiós aquesta denominació), el qual descendeix suaument per morir a la Rambla; aquí, es poden observar cossos de fàbrica de 1860 i 1890, la primera nau industrial de la població (1923) i una segona de 1960. A més, a la façana del carrer del Carme, se situava la casa de l’amo, Augusto Mas, que anteriorment a vivenda, va ser una fàbrica d’espardenyes.
En aquest punt de vital importància per a la història catifera de Crevillent ens vam detindre una bona estona, no sols per la quantitat de dades que hi ha, sinó també explicar aspectes rellevants de l’immoble com, per exemple, el procés de producció de la primitiva nau industrial, l’única a la població en usar una corretja de transmissió per moure tots els telers. Però també va haver-hi aquest deteniment pel fet de crear consciència sobre el nostre patrimoni industrial, tot i la importància de La Fàbrica Gran, l’Ajuntament té planejat enderrocar tot el conjunt a excepció del cos de fàbrica cantoner de 1890 amb l’argument que, aquest, “és l’únic que mostra una rellevància arquitectònica”. I una merda!, si la primera nau industrial de la vila no és important, hem de plantejar-nos seriosament quina classe de governants volem a la nostra població.
Mirador del C. Ribera cap a la Rambla on s'observa la Fàbrica Gran a l'esquerra i les cases burgeses amb el seu hort a la dreta
Amb l’atenció posada a La Fàbrica Gran, on faríem un seguit des d’altres perspectives, vam continuar fins al nou llavador, avui transformat en Biblioteca Municipal, l’escola pública Primo de Rivera (antiga fàbrica de calces i, ans, dos molins) i el Pont de l’Institut, construït en 1902 amb tres arcades i dos ulls entre d’elles, totalment de pedra.
Avançant pel carrer Ribera, ens vam detindre en un mirador des d’on es pot contemplar el casc antic, el conjunt de La Fàbrica Gran i la Rambla. Aquesta vista ha estat un lloc de contemplació i ha motivat a pintors dels segle XIX i fotògrafs del segle XX a plasmar la meravellosa vista que s’hi contemplava: un autèntic pulmó verd format per horts des de temps àrabs, amb la vila vella de fons des d’on sobresortia un esplendorós castell i que, avui en dia, tan sols queda un record d’allò que va ser. Amb la urbanització de l’anomenat “vacío central” (sic), és a dir, la Rambla de Crevillent, en 2007, es van destruir uns dels més meravellosos i valuosos vestigis d’horts urbans amb estructuració musulmana (palmeres que fan ombra als fruiters i, aquests, fan ombra a les hortalisses) de la península. I això si no contem amb la destrucció del castell en la dècada de 1920…
Seguírem pel carrer Ribera fins al buit creat per la destrucció del Teatre Chapí, tombat per construir la nova escola teatre (o, almenys, això diu el cartell que porta més de cinc anys posat al seu solar) i, d’allí, a la Casa dels Pérez-Adsuar, els amos de l’empresa de catifes més gran de l’estat: Alfombras Imperial.
Escala a l'interior de la Torre de la Casa dels Pérez Adsuar
La vivenda, construïda amb un estil neocasticista, suposa un dels pocs exemples de vivenda burgesa aïllada de la població amb un espai enjardinat al seu voltant. La seua decoració és austera, havent-hi un petit frontó trencat al capdamunt de la porta. De tot el conjunt destaca la torre, que allotja l’escala de les diverses plantes. I ja que una de les assistents viu en aquella casa, doncs ens la va ensenyar, vam pujar al terrat a través de les escales per observar les espectaculars vist que es veuen des del centre del poble.
També ens vam adonar que, des d’allí, es veia perfectament la fàbrica de la Imperial (avui ja no es veu tot el conjunt perquè hi ha blocs d’edificis entre mig), el control total dels treballadors tant des de dins com des de fora de la fàbrica. I ja que la visualitzàvem, després d’estar-hi una estoneta al terrat, vam anar cap a ella per explicar-la i donar per acabada la visita.
Ja davant d’ella, amb una calor sufocant, vam mostrar el gran conjunt industrial de la fàbrica. Són quatre illes interconnectades entre sí mitjançant passarel·les i túnels on també hi ha un barri obrer al seu voltant. Des d’on estàvem es podia observar la majoria dels cossos de fàbrica però, no obstant, després de l’explicació històrica, li vam donar la volta a peu per observar el seu tamany.
Façana principal d'Alfombras Imperial
La resta industrial conserva edificis dels anys ’20, ’40 i ’60. De la primera construcció no hi vam poder observar res perquè fiquen endins del pati interior; tan sols la ximenera despuntava lleugerament sobre el conjunt. L’ampliació dels anys ’40 va ser la més important i la més interessant ja que, tot i que a la resta de la població ja es construïen naus industrials aquí, degut a l’orografia del terreny, encara es van realitzar cossos de fàbrica de planta longitudinal. No obstant això, és en aquests moments quan la fàbrica es converteix en la més important indústria catifera de l’estat espanyol. L’última ampliació, dels anys ’60, fou deguda per l’adquisició de nous telers automàtics; dues naus industrials s’alçaren a ambdós costats del cos principal de la fàbrica.
Fa uns anys, una de les naus va sofrir un incendi que cremà el sostre i centenars de cartonatges. Tot i que les causes no foren esclarides, la fàbrica va estar comprada temps enrere per a la construcció de pisos que, amb la crisi, no avançaren però, també és cert, que a la fàbrica s’endinsen molts joves i no tant joves per fer bestieses al seu interior així que, des d’aquí, deixarem l’interrogant per al lector.
Finalment, davant de la Imperial es va fer el comiat de la visita amb una breu reflexió sobre la situació tan desfavorida del que consta el Patrimoni Industrial de Crevillent i, en general, tot el patrimoni de la vila, veient-se reflectit al llarg de la visita i que, malauradament i mentre el govern municipal no canvie de mans, tot fa entreveure que les coses no milloraran pas.
Read Full Post »
arqueologiaindustrial.wordpress.com 